Eddie Redmayne i Kristen Stewart no sedueixen Venècia

VenèciaEn una jornada per oblidar, pel que fa al nivell cinematogràfic de les pel·lícules, ahir la Mostra es va rendir davant la força alliberadora de l’amor. A The Danish girl, Tom Hoo-per, l’oscaritzat director d’El discurs del rei (2010), ret homenatge a la figura d’Einar Wegener, el pintor danès que, als anys 20, es va convertir en la primera persona transsexual (Lili Elbe) a sotmetre’s a una cirurgia de reassignació de sexe.

La pel·lícula s’acosta a Wegener observant de prop l’afectuosa relació que va mantenir amb la seva esposa, la també pintora Gerda Wegener. En aquest sentit, durant la roda de premsa a Venècia, Hooper va voler situar el missatge de The Danish girl en el context contemporani. “Vivim un moment difícil. El drama migratori a Europa ens trenca el cor, de la mateixa manera que patim per la persecució de la transsexualitat que encara es produeix en alguns països. The Danish girl parla de la inclusió a través de l’amor -va defensar Hooper-. És a través de l’amor i la compassió de la Gertha que l’Einar/Lili va poder dur a terme la seva transformació, i és només amb aquests sentiments que podem arribar a canviar el món”.

D’altra banda, la Mostra va voler connectar amb el públic juvenil amb la presentació, a la secció oficial competitiva, d’ Equals, de Drake Doremus, un drama romàntic de ciència-ficció protagonitzat per Kristen Stewart i Nicholas Hoult. El film, ambientat en un futur distòpic en què l’espècie humana ha eradicat les emocions de la seva vida quotidiana, presenta la història de dos joves “infectats pel virus de l’amor”. Així de cursi. A la roda de premsa d’ Equals, Stewart, una de les reines de la galàxia fílmica adolescent, va plantejar els següents interrogants en relació al film: “¿Podríem viure sense amor? ¿Seríem capaços de progressar com a societat o ens limitaríem a voltar sense direcció? És la passió el que posa en marxa el món. El Drake [Doremus] pensa que, sense amor, encara existiria una curiositat intel·lectual, una preocupació pel bé comú, però jo no ho tinc gaire clar”, va dir la protagonista de la saga Crepuscle.

A la caça d’un segon Oscar

The Danish girl podria formar un perfecte programa triple amb dues de les principals candidates als Oscars de l’any passat: The imitation game i La teoria del tot, per la qual Eddie Redmayne, que encarna Einar/Lily al nou film de Hooper, es va endur el guardó al millor actor. Com passava als biopics sobre Alan Turing i Stephen Hawking, The Danish girl aplica amb certa mandra les fórmules tradicionals dels films biogràfics.

Així, la debilitat de la pel·lícula queda perfectament encapsulada en dues eloqüents paradoxes. En primer lloc, The Danish girl es presenta com una obra basada en fets reals, però mai acaba de resultar creïble: el telegràfic guió de Lucinda Coxon (basat en la novel·la homònima de David Ebershoff) arrenca de manera precipitada -apilant girs argumentals per poder concentrar tota l’odissea de l’Einar/Lili en dues hores de metratge-, i després es va ensopint a mesura que avança la història. En segon lloc hi ha la noció d’explicar una història de transgressió social i identitària a través d’una pel·lícula absolutament acadèmica. “Des del començament, amb l’Eddie [Redmayne] teníem clar que volíem explicar la història d’una revelació femenina -va explicar Hooper ahir a la Mostra-. No volíem presentar un home a qui li agradava imitar les dones, sinó un home que amagava una dona al seu interior”.

Redmayne assumeix aquesta missió amb la seva habitual precisió i autocontrol. És possible que l’actor britànic faci un ús excessiu del seu somriure encantador -que sempre sembla que amagui alguna cosa- en l’intent d’evocar la feminitat de l’Einar/Lili, però cal reconèixer que l’artificiosa tasca de Redmayne, un intèrpret adepte a les màscares actorals, encaixa amb la idea d’una dona atrapada en el cos d’un home.

Sobre la seva experiència a The Danish girl, Redmayne va explicar que Hooper li va passar el guió de la pel·lícula mentre rodaven Els miserables (2012). “Em va emocionar l’apassionada i singular història d’amor entre l’Einar i la seva dona Gerda -a qui dóna vida una notable Alicia Vikander-. També em va interessar la lluita de l’Einar/Lili per viure una vida autèntica”, recorda Redmayne.

Hooper va voler destacar que “el despertar identitari de la Lili -que s’inicia quan la Gerda utilitza l’Einar com a model femenina- va ser possible gràcies a l’existència d’un espai de convivència amb l’art”. Una declaració que contrasta amb un dels girs argumentals més inquietants de The Danish girl : l’absolut abandó de la pràctica artística que acompanya la transformació sexual de l’Einar/Lili, que deixa enrere la seva carrera pictòrica per treballar (feliçment) venent perfums en uns gran magatzems.

El nou ‘Crepuscle’ de Stewart

Malgrat que, en la seva capa més superficial, Equals abraça les coordenades del gènere de la ciència-ficció -Drake Doremus reconeix haver-se inspirat en Blade runner i en la versió cinematogràfica de Fahrenheit 451 -, l’essència del film, el seu romanticisme juvenil, és la mateixa que la de la saga Crepuscle. En una societat on les emocions són considerades infeccions víriques, el Silas (Nicholas Hoult) i la Nia (Kristen Stewart), dos joves sensibles i enamoradissos, es rebel·laran contra aquesta dictadura de la insensibilitat. Plantejat com una melosa celebració del drama romàntic per a adolescents, el film de Doremus tanca, segons va explicar el director, una trilogia sentimental que va de l’evocació del passat (Like crazy, 2011) a la vivència del present (Breathe in, 2013), i ara a l’exploració del futur a Equals. Un futur que remet al d’ Un món feliç i que el director va decidir recrear al Japó, on va trobar “una essència zen” propera a l’univers apagat del film. “Quan vam començar el rodatge, tots els actors tendíem a actuar com robots -va explicar Stewart-, però el Drake ens va demanar que ens relaxéssim. Ens deia que en un món on tot estigués controlat no hi hauria preocupacions ni estrès”. Al començament de la pel·lícula, Doremus captura l’anestèsia emocional a través de plans generals, però quan emergeix la passió el film transita cap a un registre completament diferent: una versió buida de l’impressionisme de Sofia Coppola, amb els plans detall del cinema de Wong Kar-wai i molta iconografia indie (cal recordar que Doremus va ser apadrinat pel Festival de Sundance).

Després d’escriure l’interessant Moon de Duncan Jones, el guionista Nathan Parker mostra la seva cara més carrinclona a Equals. Amanida amb referències bíbliques i girs narratius extrets del repertori shakespearià, la pel·lícula toca fons en els diàlegs xiuxiuejats per Stewart i Hoult a cau d’orella. “L’amor és un tornado que t’arrossega”, etziba el protagonista després de descobrir el plaer carnal. Una frase que condensa a la perfecció l’encaramel·lat sentimentalisme d’ Equals.