“Errare humanum est”
El I Premi Borni premia els millors anacronismes detectats pels lectors
BarcelonaMàrius Serra desitjava un premi que donés la sobirania, “real i no nominal”, al lector: “Volia donar-li poder, premiar el seu esperit crític”, assegura l’escriptor. Amb aquest objectiu ha impulsat, amb El Born Centre Cultural, el I Premi Borni als Lectors. Els participants s’han enfrontat al repte de detectar, enviar i argumentar anacronismes o desajustos en obres narratives. El jurat, format per Enric Calpena, Jordi Galceran, Albert Sánchez Piñol, Màrius Serra i Quim Torre, ha hagut d’escollir la millor de les setze propostes que s’hi han presentat.
El premi, una lupa, la col·lecció completa dels llibres editats pel Born CC i un passi gratuït per a totes les activitats del jaciment, ha estat per a Esther Lucea, que ha trobat una confusió a Passejant per l’ombra,de Doris Lessing. “No es tracta de posar el dit a l’ull a ningú, sinó de fer una aclucada d’ull”, defensa Serra. “Sovint la indústria editorial s’esforça a seduir gent que no vol llegir. I això és una paradoxa. Cal connectar amb el sector que li agrada llegir. És un premi que no té parangó. En el sector audiovisual hi ha una llarga tradició en la detecció d’errors, però no en el món literari”, afegeix.
L’escriptor afirma que ell ja jugava a detectar anacronismes quan era universitari. “Shakespeare també s’equivocava”, assegura. “Per exemple, Hamlet està basada en un personatge del segle X. En un moment de l’obra, l’oncle de Hamlet parla d’un canó, quan ben bé fins al segle XIV no n’hi podia haver cap”. Però Serra recorda especialment l’errada d’un autor català: “Un dels personatges va al metge perquè vol saber si el seu fill és realment seu. El metge li dictamina que és impotent. L’autor hauria d’haver posat estèril, perquè per saber si s’és impotent no cal anar al metge. Ho pot detectar un mateix!” Les propostes presentades es penjaran a l’Observatori d’Anacronismes del Born Centre Cultural, que serà consultable, i el premi tindrà més edicions.
A València es parla llatí
A ‘Passejant per l’ombra’, Doris Lessing s’equivoca de llengua
A Passejant per l’ombra, Doris Lessing explica un viatge que va fer per Espanya a la dècada dels 50. És l’Espanya franquista i l’escriptora britànica, explica la lectora guanyadora del I Premi Borni, descriu carrers “plens de capellans grassos vestits de negre i de policies amb uniforme negre, i amb pistoles”. En un episodi, Lessing acaba en un hospital i relata: “En Jack em va dur a l’hospital local, on dos metges es comunicaven en llatí, demostrant que el llatí no és, ni de bon tros, una llengua morta”. Lucea assegura que l’error de Passejant per l’ombra no ha afectat gens la seva admiració per l’escriptora. “Aquest episodi fins a un cert punt retrata una època i demostra com era la nostra cultura de desconeguda per al món”, diu.
La fertilitat dels Borbons
Eduardo Mendoza i els fills de la reina Victòria Eugènia
Un altre dels lectors participants va trobar un parell d’inexactituds a La verdad sobre el caso Savolta, d’Eduardo Mendoza. Alfons XIII tenia fama de faldiller i de ser molt fèrtil. Se li pressuposen sis fills il·legítims i sis més de legítims -tots nascuts entre el 1907 i el 1914-, fruit del seu matrimoni amb Victòria Eugènia. Mendoza redueix el nombre de descendents. En una festa a la casa de Lepprince i la seva esposa Maria Rosa Savolta, a la falda del Tibidabo, el 1919, la reina diu: “ Yo tengo dos niños ”. I li repliquen: “ Lo sé, Majestad. Lo he visto en las revistas ilustradas ”. El mateix lector i a la mateixa novel·la detecta una altra inexactitud. Segons Mendoza, el 1917 un personatge de l’alta societat catalana viu al número 2 de la rambla Catalunya. El lector, veí de la Rambla, assegura que aquesta adreça, aquell any, l’ocupava el Gran Salón Doré.
El llarg trajecte d’un taxi
Ben Lerner es desorienta a ‘Saliendo de la estación de Atocha’
El Museu Picasso de Barcelona és a dues passes del Barri Gòtic. Només s’ha de creuar la Via Laietana. Però l’escriptor nord-americà Ben Lerner l’ubica quasi a l’altra punta de Barcelona. Un personatge de Saliendo de la estación de Atocha surt del museu, al carrer de Montcada, i passa una bona estona al taxi abans d’arribar al Gòtic.
Un sant inexistent
Gironell beatifica Isidre 600 anys abans d’hora
Al primer paràgraf d’ El pont dels jueus, de Martí Gironell, un lector ha detectat un altre anacronisme. Segons Gironell, el 15 de maig del 1074 se celebra la diada de sant Isidre. Era força improbable. Isidre és un camperol nascut el 1080 a qui van beatificar i canonitzar 600 anys després, en ple segle XVII.
El fals virrei
El Luis Fernández de Portocarrero de ‘Lliures o morts’
Un lector va trobar dos anacronismes a Lliures o morts, de Jaume Clotet i David de Montserrat. El primer és que al llibre apareix com a virrei de Catalunya el cardenal Luis Manuel Fernández de Portocarrero en comptes del real, que va ser Luis Fernández de Portocarrero, nebot del cardenal. L’altre demostra que els lectors són molt primmirats: a la novel·la una campana de la catedral de Sant Esteve de Viena toca a morts per l’emperador Josep I l’abril del 1711, quan aquesta campana no va sonar per primer cop fins al 26 de gener del 1712.
La Guerra Civil s’avança
El gener del 1936 ja hi ha sang i batalles a Espanya
A El regreso, l’escriptora britànica Rosamunde Pilcher parla de la Guerra Civil Espanyola. La novel·lista, que ha obtingut una gran popularitat amb les seves històries romàntiques, avança uns quants mesos el conflicte. Els personatges llegeixen els diaris durant el mes de gener del 1936 i Espanya ja està immersa en una sagnant Guerra Civil. Un altre lector ha trobat un altre error, també relacionat amb l’enfrontament entre franquistes i republicans. A El oro de los carlistas, Juan Bas parla de l’estraperlo durant el 1874. El terme, però, no s’utilitza fins als primers anys del franquisme per parlar del mercat negre.
Un fetge desubicat
Les inexactituds anatòmiques de Pep Coll
A Dos taüts negres i dos de blanc s, Pep Coll escriu que un personatge té el fetge al costat esquerre de la panxa. I una lectora recorda que allà hi ha el cor, i que el fetge és a la dreta. Els lectors han trobat altres inexactituds en dues novel·les que han obtingut un gran èxit entre el públic. A Victus, d’Albert Sánchez Piñol, hi ha una referència als quilòmetres, una mesura de distància que un narrador del 1708 no hauria pogut conèixer. I Carlos Ruiz Zafón, a La sombra del viento,fa una referència a la parada de metro d’Hospital Clínic. Però això no és possible, als anys 50, que és quan Zafón situa l’escena. La parada no es va inaugurar fins al 1969.