Una llarga tarda esperant The XX al Primavera Sound

BarcelonaLa cancel·lació del concert de Frank Ocean havia deixat la segona jornada del Primavera Sound òrfena d’un dels dos caps de cartell incontestables. Arribats a aquest punt, l’únic objecte de desig multitudinari era el trio britànic The XX, ara com ara una de les formacions amb més poder de convocatòria de l’ indie-club gràcies al disc I see you.

The XX es van trobar una multitud a l'esplanada de l'escenari Heineken disposada a deixar-se seduir per una música amarada de misteri que sembla pensada per ser ballada en un club amb els ulls tancats, o com a teràpia per anar sortint d'un estat emocional catastròfic. Segurament no és la proposta més adient per a un espai tan descomunal, però l'èxit del trio londinenc demostra que sí que és possible connectar en les distàncies llargues amb aquest material, en una nova formulació del pop d'estadi. El més interessant és que ho fan sense trair la intimitat ballable.

Van començar amb Say something loving, una de les cançons del disc nou. Com altres temes del grup, arrenca amb calma, creix progressivament sense arribar a esclatar i mor amb més melancolia que catarsi. I és que les cançons noves no van constituir un relat propi, sinó que van inserir-se en un discurs musical més ampli, alternades amb les dels discos anteriors, prova que el camí cap a la llum d'I see you no és un trencament sinó una evolució.

“És el millor festival del món”, va dir Oliver Sim després de Crystalized. I llavors va fer un gest amb les mans, com si es recordés a ell mateix que no havien vingut a xerrar, sinó a tocar. Aleshores van fer Islands i tot seguit van anar enllaçant el repertori amb les pauses justes. Precisament la continuïtat musical i un dispositiu lumínic molt cuidat van contribuir a reforçar el caràcter hipnòtic de The XX. Dangerous, amb Jamie Smith propulsant ritmes més rotunds, va marcar un punt d'inflexió en la segona part del concert, molt més expansiva gràcies a temes com Loud places, durant el qual les llums van configurar la bandera de l'arc de Sant Martí, la qual cosa va generat l'esclat d'entusiasme del públic. Smith, que més tard tancaria la nit amb una sessió de DJ, es va quedar sol a l'escenari disparant beats fins que Sim i Romy Madley Croft van tornar per rematar l'actuació amb On hold, Intro i Angels. Tot plegat, uns 75 minuts que van confirmar el seu estatus de grup del moment.

Com que el concert de Romy Madley Croft, Oliver Sim i Jamie Smith començava passades les onze de la nit, i abans no hi havia cap altre gran nom de popularitat equiparable, el dia convidava a fer el tastaolletes, a treure el cap per la resta d’escenaris i a deixar-se sorprendre o decebre sense patir per no poder arribar a tot arreu. És l’avantatge de la sucosa lletra petita del festival. A les cinc de la tarda, un centenar de valents van rebre els barcelonins Rebuig, el grup format per Jaime L. Pantaleón, Víctor Teller, Albert Coscolin i Óscar Altaba. Amplificadors a l’11 sobre 10 i actitud hardcore són les eines d’un grup molt sòlid instrumentalment que troba el so en les parts menys nobles del metal, allà on col·lideixen el doom, el grindcore i el black metal. El nom de Rebuig no és casualitat, perquè la seva música manifesta una confrontació directa, un anti-tot, un “n’estem farts i ho diem sense contemplacions”. A més, amb el reforç escènic d’una pancarta amb fotos de Merkel, Trump, Le Pen, Jordi Pujol, Aznar, Albert Rivera, Pablo Iglesias, Oriol Junqueras...

Més públic tenia a la mateixa hora El Petit de Cal Eril a l’escenari Ray-Ban. En poc més de mitja hora, Joan Pons i el seu quartet de gala, amb dos bateries, va fer volar la imaginació abans d’acabar amb una espectacular interpretació d’ Amb tot. “Sou molt simpàtics”, va dir el de Guissona com a agraïment a uns espectadors que van voler estar a primera fila malgrat el sol. El nivell d’El Petit de Cal Eril, no cal dir-ho, està molt per sobre de la mitjana de qualsevol festival.

El gòtic polsegós

L’ombra de l’escenari Primavera va protegir els que van decidir tastar la proposta dels nord-americans Slim Cessna’s Auto Club: country polsegós ple de fantasmes gòtics i presagis foscos i amb dos cantants, Jay Munly i Slim Cessna, que semblen sorgits d’una murder ballad de Nick Cave. Magnífics. Però per a foscor, la de l’Auditori Rockdelux, que ahir va acollir una de les actuacions menys convencionals del festival: els russos Phurpa, que treballen les estructures dels cors tàntrics tibetans, però amb l’estètica del drone de grups com Sunn O))). Van sortir vestits amb túniques i caputxes i van dedicar uns minuts a preparar les veus gargamellejant abans d’engegar, asseguts a terra, un ritual sonor hipnòtic, a estones terrorífic, però també amb propietats narcòtiques que convidaven a la somnolència. Sí, en un festival també és possible abandonar la consciència sense inductors químics.

Una de les conseqüències de l’absència de noms molt populars en les primeres quatre hores d’ahir va ser que el públic es va distribuir entre tots els escenaris. Cap s’omplia, però a tots hi havia prou gent. Per exemple, al Pichfork, on Mitski -mig japonesa, mig americana-, integrada en un trio, es movia entre una penombra pop i un rock travessat per sentiments dolorosos, a estones a prop de la intensitat de la PJ Harvey dels primers temps. Just al costat, a l’Adidas, se seguia amb una tradició del festival que dura molts anys: el concert de Shellac, que any rere any continua aplegant una parròquia estimable, inclosos joves que ahir en gaudien per primera vegada.

També hi havia gent que feia cua per entrar a l’escenari ocult on tocaven The Radio Dept., i altres feien via per poder accedir al concert sorpresa de Mogwai, gairebé fora del recinte. I encara n’hi havia que feien cua a la porta de l’Auditori per aconseguir un bon lloc al concert de The Magnetic Fields, que avui repeteixen. És curiós: més cues per la música que per comprar beguda. Per cert, de tot aquest formigueig en va ser testimoni el president Carles Puigdemont, que ahir va passejar una estona pel Fòrum. Qui sap si enduts per l’ambient festivaler i el culte a la celebritat, algunes persones van aprofitar per fer-se selfies amb el president.

El contrast a la tonalitat fosca de la tarda el van posar Sinkane, amb un còctel de funk i ritmes jamaicans i africans, i el britànic Sampha, amb un emocionant concert de soul urbà al Ray-Ban. Mentrestant, a Mórdor, l’esplanada dels dos escenaris principals, els californians The Growlers, una mena de Strokes sense estrès, oferien un agradable xou dirigit pel cantant Brooks Nielsen, de veu lleugerament rogallosa. El groove elàstic i psicodèlic de temes antics com Row hi va conviure amb el rock més desafiant de cançons del disc més recent com Vacant lot i les guitarres més strokianes de City club, la peça que dona títol a un àlbum produït precisament per Julian Casablancas, del grup de Nova York. Eren quarts de nou del vespre i l’esplanada anava omplint-se, primer per veure Mac DeMarco (que va acabar el concert en calçotets i cremant-se els pèls de les aixelles amb un encenedor) i, de passada, trobar lloc per seguir The XX, les estrelles de la nit.