Una estrena que arriba amb 50 anys de retard

BarcelonaÉs una de les grans obres mestres del cinema espanyol però ho saben ben pocs. El mundo sigue, el film maleït de Fernando Fernán Gómez, es va estrenar gairebé d’amagat el 10 de juliol del 1965 al cinema Buenos Aires de Bilbao i no es va arribar a projectar ni a Madrid ni a Barcelona. L’estrena va ser tan ridícula que el director la resumia amb un senzill “no es va arribar a estrenar”.

Quan es compleixen cinquanta anys d’aquell pas fugaç per la cartellera, El mundo sigue es reestrena avui amb honors en una quinzena de sales. El públic té ara l’oportunitat de descobrir una obra de sorprenent modernitat: una visió esgarrifosament crua de societat espanyola dels anys 60 i de la misèria moral heretada de la postguerra que dominava les relacions familiars i socials. “És increïblement actual, podria haver competit perfectament en l’última edició del Festival de Canes”, opina Adolfo Blanco, president de la distribuïdora A Contracorriente, la responsable de la resurrecció comercial. “El veritable culpable és Juan Estelrich Jr., el fill del productor, que va conservar els drets de la pel·lícula i la va restaurar pel seu compte”, diu Blanco.

Una celebració “nefasta”

Protagonitzada per una família humil del barri madrileny de Maravillas (l’actual Malasaña), El mundo sigue és un dels pocs exemples de neorealisme que es van donar al cinema de l’època, obligat a oferir una imatge sempre amable i edulcorada de la realitat espanyola. El seu origen és la novel·la homònima de Juan Antonio de Zunzunegui, que Fernán Gómez adapta en un guió que passa la censura gràcies al relaxament que es va produir amb l’arribada de Fraga al ministeri d’Informació i Turisme. No era un projecte més per a Fernán Gómez, que va invertir-hi els estalvis per rodar-la i celebrar d’aquesta manera els 25 d’anys de carrera com a actor. Una celebració, per cert, que va acabar fatal: a la seva biografia, El tiempo amarillo, recordava que va acabar aquell “any nefast” vivint dels diners que generosament li prestaven els intèrprets de la pel·lícula.

Un d’ells és la barcelonina Gemma Cuervo, famosa pels seus papers còmics a Aquí no hay quien viva i La que se avecina, que a El mundo sigue interpretava la Luisita. És un personatge dur, una dona que s’escapa de la pobresa convertint-se en l’amant d’homes adinerats. “És forta -assenyala Cuervo-. Encarna el que llavors era considerat el pitjor mal social perquè es prostitueix lliurement. La seva germana, l’Eloisa, casada i decent, representa el bé moral, però en canvi és un personatge amargat i consumit”. A través d’aquestes germanes, el film ofereix una visió desoladora del masclisme de l’època: les mirades lascives dels homes, l’opressió que patien les dones al carrer... “Era així -recorda Cuervo-. Et miraven amb menyspreu i, si portaves pantalons, t’escopien”. El mateix Fernán Gómez es reserva un dels papers menys agraïts de la funció: el marit de l’Eloisa, un cambrer ludòpata i egoista, un personatge més d’un món sòrdid de penúries i sacrificis.

El mundo sigue és la demostració que un altre cinema espanyol podria haver sigut possible si la moral franquista i la censura no haguessin escanyat les possibilitats expressives dels directors. El seu fracàs comercial no va acabar amb la carrera de Fernán Gómez, però sí que va truncar la de Cuervo, almenys al cinema, perquè l’actriu no va deixar mai de treballar al teatre. Dilluns el film es va projectar per primer cop a Madrid en una projecció especial. Per a l’actriu, va ser “el dia més important” de la seva carrera.