El que expliquen 3.000 judicis sobre llengua, poder i sexe

BarcelonaA Joana Pares, d'origen francès, la van fer fora de Terrassa perquè la van condemnar per bruixa. Al judici, que va tenir lloc el 1602, va declarar un inventari dels seus béns. Era "pobra de solemnitat". Tan sols tenia una caixa usada amb diversos trossos de draps de lli i de llana, una gonella de pebret (una indumentària de color verd fosc), un cos usat i diversos potets amb potingues i salses. El 1562, a Guillem Parllebí, el van condemnar a galeres (hi ha un dibuix força explícit), per sodomia amb una vaca. L'acusat, segons es llegeix a la sentència, tenia les calces banyades. Ell es va defensar dient que abraçava la vaca per esplugar-la. El 1618, hi va haver un judici contra Guillem Pujol, d'origen francès, Joana Casteta, vídua i desterrada, i Joana Teixidora. A les dues dones se les va acusar d'haver-se conxorxat i haver pagat Pujol perquè matés el marit de Teixidora. Com en la majoria dels judicis, les dones en surten malparades. A Casteta, la van acusar de ser viuda i dona de mala vida i fama, i de viure deshonestament. La veritat és que el marit de Teixidora la maltractava.

El 1833, Maria Farell va acusar Pau Climent d'injúries: "Se'n fot d'ella tot el que se'n vol i l'han avorrida los fadrinets de Sentmenat", es llegeix als documents. Al mateix any, Rita Girbau va denunciar Miquel Roca perquè havia entrat a casa seva enfadadíssim i armat amb un garrot. L'acusava de bruixeria i de ser la responsable que la malaltia entrés a casa seva. La va amenaçar de trinxar-la i, amb la seva carn, fer-ne botifarres. En l'intercanvi d'insults del 1824 entre uns fusters a Terrassa, tots amb el cognom Sagret, es van fer servir expressions com pollós, murri i lladre, i abandonada puta del dimoni.

Són transcripcions literals dels gairebé 3.000 judicis que es conserven a l'Arxiu Comarcal del Vallès Occidental, i que abracen més de tres-cents anys d'història, des del segle XVI fins al segle XIX. Llegir-los és com parar l'orella en un carrer de veïns humils i escoltar com parlaven, perquè els escrivents transcrivien literalment totes les respostes sense fer-ne cap correcció. Hi ha noms desapareguts, com el de Montserrata, perquè fins al segle XIX era habitual que el nom de Montserrat el fessin servir els homes. És una immersió en la vida quotidiana, però també en la societat, perquè hi afloren tots els perjudicis de l'època, des dels relacionats amb el sexe fins als que tenen a veure amb els estrangers, sobretot els francesos. Eren els immigrants de l'època. Havien abandonat els Pirineus i el Migdia francès, perquè estaven superpoblats o per motius religiosos. Els processos judicials donen moltes pistes sobre els esdeveniments polítics i constaten que el català va anar esllanguint-se fins a desaparèixer pràcticament del tot dels documents judicials.

"És l'única manera de saber com parlaven al carrer les persones més humils", destaca l'arxiver Alan Capellades. La majoria dels productors de fons documentals són homes blancs, catòlics i burgesos. Hi ha un buit informatiu molt gran sobre la societat. "Per aquest motiu, si volem saber com es parlava el català al carrer els segles XVI o XVII, s'ha d'anar als processos judicials i veure la transcripció que feien els escrivents dels interrogatoris", afegeix Capellades.

La desaparició del català als judicis

Als processos dels segles XVI i XVII el català hi és molt present i també el llatí, que era la llengua utilitzada per formular algunes preguntes i escriure les sentències. En aquells segles, els batlles eren també jutges civils i criminals. Administraven la justícia, en aquells casos menys importants, però a partir del segle XVIII van anar perdent competències. Després de la derrota dels austriacistes el 1714, amb el Decret de Nova Planta imposat per Felip V, la justícia va passar a mans de la Reial Audiència i dels corregidors, dins d’un sistema centralitzat borbònic. La desaparició del català en els processos judicials va ser molt més radical a partir del 1820, amb el Trienni Liberal, quan la justícia es va separar del poder polític local, i van néixer els jutges professionals i moderns que depenien de l'estat. "Hi va haver un intent amb la II República perquè el català es fes servir més en la judicatura i en els documents judicials, però no va reeixir", assegura el director de l'Arxiu Comarcal del Vallès Occidental, Xavier Gayán. A partir d'aquell moment, es va imposar el castellà en els papers.

"Els casos que apareixen en aquests documents se surten de la norma de la vida habitual. Però, de retruc, veus com és la vida quotidiana, i també quines són les pulsions emocionals de les persones. Des d'un punt de vista sociològic, s'hi traspua la mentalitat de l'època. Hi ha molts crims que tenen a veure amb la moralitat i la religió de l'època, com el concubinatge, el bestialisme o la sodomia. La societat els ha de perseguir perquè, si no, es converteix en un pecat moral que afecta a tothom, perquè tolerar o permetre-ho és també un pecat. És per això que es perseguien d'una manera tan insistent i es fomentava la delació i la denúncia", explica l'arxiver Joan Soler.

La trista història de Margarita Tafanera

Soler va estudiar a fons els judicis i la persecució de dones acusades de bruixeria a Terrassa. "És una història de por, de por col·lectiva contra un grup de dones que a principis del segle XVII, per les seves actituds, pels seus costums i per ser, simplement, de fora, van ser acusades de bruixeria, fet que va comportar que fossin les tristes protagonistes d’un episodi ben sòrdid a la vila de Terrassa", detalla a l'opuscle que va publicar. Una de les dones acusades, a qui van penjar a la forca el 1619, va ser Margarita Tafanera, que vivia precisament al carrer Calabruixa. Aquesta veïna de Terrassa havia tingut discussions i baralles amb alguns veïns, i l'havien amonestat per passejar-se per les teulades. Es va anar quedant sola, i després de molta pressió i tortures, va acabar confessant que es trobava amb el dimoni, que tenia forma d'home, duia una gorra vermella i feia sonar una flauta amb un so ronc que recordava les sardanes.

La pobra Tafanera es va escapar mig moribunda de l'hospital, on l'havien atès perquè havia acabat molt malament després de tots els turments. Creia que no hi hauria ningú i que podria refugiar-se a casa seva, però l'esperava una gernació de més de dues-centes persones de Terrassa, que en aquell moment tenia uns 1.500 habitants. La van apedregar i li van donar un fart de bastonades.

Tafanera va ser una de les poques dones que va patir tortures. "Dels prop de 3.000 processos, tan sols n'hi ha poc més de 40 amb tortures, perquè s'havien de pagar dues persones: el botxí i el metge. Ho pagava el batlle i eren massa despeses", destaca Soler. Les violacions també apareixen en els processos judicials de la Batllia Reial de Terrassa. "Es tracta d’una expressió més de la violència de gènere, però en la mentalitat de l’època constituïa una de les ofenses més greus que es podien infligir a una dona. La violació comportava, implícitament, el rebuig dels homes del seu entorn i de la societat en conjunt", explica Capellades. Gertrudis Rovira va ser repudiada pel seu promès després de ser violada per dos homes. Les conseqüències de la infàmia la van abocar a la follia. Aquest estigma explica la reticència de moltes víctimes a denunciar els fets", afegeix l'arxiver. Per això, la majoria de les causes fan referències a intents, perquè no implicaven deshonra.