BarcelonaEstrenar Vilafranca a Vilafranca va suposar el tancament d’un cercle per a Jordi Casanovas. El dramaturg mostrava a casa seva l’obra que tancava el seu projecte més ambiciós, una trilogia sobre la identitat que havia començat el 2011 amb Una història catalana i seguiria el 2012 amb Pàtria. Però els primers apunts que conserva sobre la qüestió daten de ja fa una dècada i abordaven precisament el nucli més íntim i proper, el familiar. “Afortunadament -diu ara- el vaig deixar per l’últim; per tenir distància va bé que passin anys i tenir més experiència”. L’obra va inaugurar la Capitalitat Cultural de Vilafranca al febrer i després va sortir de gira pels Teatres Amics, coproductors d’un espectacle de mitjà format, amb 11 actors, que aterra al Teatre Lliure de Montjuïc del 5 al 29 de novembre després de fer 21 representacions amb 13.000 espectadors.
Vilafranca, amb el subtítol d’ Un dinar de festa major, és una aproximació amb ingredients autobiogràfics a una família catalana tradicional. A l’autor li serveix per “preguntar-se com funciona tot un país” des del menjador d’una llar on es gratinen els canelons del dinar de la diada de Sant Fèlix del 1999. Entre copes de cava, converses de castells i debats de política, apareix un dels detonants de l’obra que farà emergir veritats que mai s’havien dit i sempre s’havien pensat: la requalificació d’uns terrenys que afecten el patrimoni familiar, una referència txekhoviana que s’accentua perquè hi ha tres germans en disputa (Lluïsa Castell, Àurea Márquez i David Bagés), víctimes de conflictes tan clàssics i tan recurrents com el repartiment de l’herència, les comparacions entre germans o les diferents relacions amb els progenitors. Casanovas confessa que si alguna cosa comparteix amb Txékhov és que els seus personatges “descobreixen qui són a partir de qui han sigut”, no fan “un viatge cap endavant sinó cap enrere”.
L’altre detonant de Vilafranca és la desaparició del pare (Manel Barceló) per culpa de l’Alzheimer, cosa que trastoca l’equilibri de poders a mans de la matriarca (Marta Angelat). Anna Roig i l’Ombre de ton Chien posa la banda sonora a una auca entranyable i punyent en la qual tots els públics es poden identificar.