La festa remeiera del Niño de Elche

BarcelonaL'èxit de propostes com la del Niño de Elche depèn de la capacitat de l'artista perquè el concepte no es mengi les cançons. 'Colombiana', el disc que va presentar aquest dilluns al Teatre Grec de Barcelona, té un caràcter conceptual doble: per una banda és un treball sobre la naturalesa mutant dels anomenats cants d'anada i tornada que viatgen entre l'Amèrica Llatina i la península Ibèrica, però no només; i per l'altra és un vademècum remeier sobre les drogues en un sentit ampli. “Si jo no pogués justificar conceptualment el que faig...”, va dir el mateix Francisco Contreras, àlies 'Niño de Elche', durant el concert.

Tot plegat podia caure en un academicisme interessant però poc atractiu artísticament o en una 'performance' sense profunditat. La bona notícia és que, com ja passa en el disc, el directe de 'Colombiana' transmet la idea sense que es noti la recerca, s'entén el concepte sense llibre d'instruccions i a més es pot ballar, tot i que el pudor barceloní va mantenir la majoria del públic assegut fins al final, quan el 'son montuno' d''El pregón de los caramelos' va fer màgia alhora que demostrava la polivalència dels tres músics que acompanyen l'artista d'Elx en directe: la teclista Susana Hernández, el guitarrista Raúl Cantizano i el percussionista Víctor Martínez.

Com que el Niño de Elche no pot evitar ser una ànima provocadora, va començar el concert amb l'equivalent als títols de crèdit: ben bé tres minuts d'agraïments a tothom que ha tingut a veure amb el projecte per activa o per passiva, del productor colombià Eblis Álvarez al crític d'art Pedro G. Romero, passant pel restaurant italià on havia dinat i pels “camells que fan que la nostra vida sigui menys dolorosa”. Tot seguit va arrencar el ritual amb 'Tangos de la ayahuasca', un bon exemple de l'ànima de 'Colombiana' que combina el cant per tangos amb la cúmbia, i amb lletra d'Antonio Escohotado. Tret d'alguna excepció com 'Rumba y bomba de Dolores Flores', d''Antología del cante flamenco heterodoxo' (2018), el repertori el va subministrar l'últim disc però sense seguir l'ordre de la gravació. Van manar, doncs, el ritme i les melodies curtes, a vegades seguint dinàmiques pròpies de l'arravatament narcòtic, com a 'Oración militar', 'El muermo' i 'Peteneras mexicanas', i altres endinsant-se en la lògica de la mística militant, com va fer en un impressionant 'Canto-Flor' construït a partir d'un poema d'Ernesto Cardenal. “És un text que ens ensenya molt, com sempre”, va dir el Niño de Elche sobre uns versos que reclamen palaus plens de cantadors i no de militars i dictadors. Aquesta va ser la interpretació més sentida de la nit, juntament amb les de 'Colombiana vasca' i 'Cabales americanas', la segona amb la guitarra de Cantizano com a protagonista.

Com és habitual, l'autor de 'Voces del extremo', aquesta vegada més mesurat en la gestualitat corporal, va dialogar amb el públic sempre entre la ironia i el sarcasme, i potser va ser excessiu el temps que va dedicar a malparlar de la crítica que malparla d'ell, perquè el parlament resultava un pèl autocomplaent, sobretot davant d'una audiència que el va ovacionar repetidament al llarg d'una hora i mitja i que va lluitar per aconseguir algun dels caramels que el Niño de Elche va repartir després d''El pregón de los caramelos'. “No hi ha caramels per a tothom, però cocaïna, tota la que vulgueu quan sortiu”, va dir recordant de què anava 'Colombiana', un disc i un espectacle molt i molt recomanable.