El Kbr fa justícia al reporter Puig Farran amb la seva primera exposició monogràfica
La mostra inclou fotografies conservades pels hereus i altres de trobades als arxius de 'La Vanguardia'
BarcelonaEl llegat del reporter lleidatà Joan Andreu Puig Farran (Belianes, 1904 - Barcelona, 1982) és ple d'imatges emblemàtiques. Ho va voler capturar tot: una Rambla de Barcelona on no cabia ni una agulla, un grup de gitanos polonesos a Montjuïc, els aparadors plens de joguines de Can Jorba i escenes de tenis, boxa i automobilisme, quan els esports es van convertir en un fenomen massiu, als anys 20 i 30. També hi ha imatges familiars de Francesc Macià, en les quals la vida quotidiana i la política es confonen, i dels estralls dels Fets d'Octubre, així com la fotografia icònica del president Lluís Companys al camp d'instrucció militar de Pins del Vallès el març del 1937.
Puig Farran era conegut sobretot per un article que Josep Cruanyes li va dedicar a la revista Capçalera i per la feina de l'Observatori de la Vida Quotidiana, que el va incloure en el seu llibre sobre fotoperiodistes catalans dels anys 30, i de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. I aquest dijous el centre Kbr de la Fundació Mapfre obre, fins al 31 d'agost, la seva primera exposició monogràfica, titulada Joan Andreu Puig Farran: la dècada convulsa (1929-1939). "Puig Farran és un dels més importants del petit grup de fotògrafs que van marcar un punt d'inflexió en el fotoperiodisme de Barcelona, i jo diria que també de l'Estat", afirma Antoni Monné Campañà, el comissari de la mostra juntament amb Arnau Gonzàlez i Vilalta. Monné és net d'un altre reporter mític, Antoni Campañà, que es va associar amb Puig Farran quan va tornar de l'exili en una empresa de postals i guies turístiques.
En certa manera, la mostra que el Museu Nacional d'Art de Catalunya va dedicar a Campañà fa quatre anys va contribuir a aquesta, ja que quan els hereus de Puig Ferran la van veure li van recordar a Monné que tenien unes mil plaques de vidre, a les quals havien tingut accés Cruanyes i l'Observatori de la Vida Quotidiana, i que les volien difondre com ell havia fet amb Campañà. Entre aquestes plaques falten algunes de les imatges més emblemàtiques de Puig Ferran, però el projecte va fer un gir quan els comissaris van trobar unes cinc-centes fotografies seves als arxius de La Vanguardia. D'altra banda, coincidint amb aquesta mostra també es pot veure una gran antològica del fotògraf nord-americà Edward Weston.
A més de dedicar-se a un ofici excepcional fa un segle, per a Monné és absolutament necessari reivindicar Puig Farran per la seva mirada i la seva potència. "Són molt pocs els que van treballar en aquesta quantitat de mitjans [La Humanitat, Esplai, El Matí, L’Opinió, La Vanguardia...] i amb la quantitat de material que van arribar a fer. El meu avi tenia un estil absolutament diferent, feia fotografia artística, era un home molt inquiet, hiperactiu, la seva fotografia era molt ràpida. Però sempre deia que el millor fotògraf que havia conegut era Puig Farran. Així, quan el seu fill, el meu oncle, que també és fotògraf, es va dedicar a la fotografia, li va dir que amb qui havia d'anar a aprendre era amb ell", explica. "Puig Farran tenia un ull fotogràfic envejable, podia veure per on aniria la perspectiva, quina seria la millor presa, on seria el millor lloc per situar-se per agafar-la. En algunes de les seves fotografies hi ha una escala, que era la companya inevitable dels fotoperiodistes d’aquella època per aconseguir sempre la millor presa", subratlla Monné.
La Guerra Civil va deixar una marca molt profunda en Puig Farran: va passar pels camps de concentració francesos i quan es va acollir al retorn dels exiliats el van tancar al camp de Miranda de Ebro i el van condemnar a mort. Li van commutar la pena gràcies a la intervenció del seu cunyat, l'arquitecte Manuel Casas. Més endavant Puig Farran, depurat i centrat en la fotografia publicitària i turística, no va voler parlar d'aquells anys ni tampoc de la feina que havia fet durant la Segona República. Les mil fotografies de la família i les cinc-centes de l'arxiu de La Vanguardia deuen ser només una mínima part de tot el que va fer. "Amb aquesta exposició assistim a un moment històric de recuperar un dels grans noms del fotoperiodisme espanyol", diu Monné.
This browser does not support the video element.
Barcelona, una gran ciutat vibrant com Chicago
De la formació i la trajectòria primerenca de Puig Farran amb prou feines se sap que degué començar en el món rural de Ponent. Més endavant va viure l'explosió de la premsa gràfica en una Barcelona "convulsa, rica i plural", com diu Arnau Gonzàlez, que compara la capital catalana amb ciutats com Viena, Berlín i Chicago. "En aquestes i altres capitals la vida no s'atura, i la fotografia pot recollir la vida religiosa i també la subversió de la moral", explica. Així, al llarg del recorregut es poden veure les fotografies de Puig Farran de l'Exposició Universal del 1929, i més endavant les dels Fets d'Octubre. I arran del cop d'estat del 1936, com tants altres fotoperiodistes, es va haver de convertir en reporter de guerra, i a la part final del recorregut es pot veure com va canviar la càmera de plaques per una Leica. "En el seu relat de la Guerra Civil es poden veure contradiccions com que la vida social continua i la gent va a la platja, però al mateix temps es produeixen els efectes de la guerra", diu Gonzàlez.
Puig Farran va ser dels pocs reporters que van anar a l'expedició republicana a Mallorca. "Són unes fotografies realment fascinants perquè és una operació militar que s'ha mitificat", explica González. "La seva fotografia de guerra és més activa, més directa", diu Monné. "En alguns moments recorda Capa, com quan la imatge està lleugerament desenfocada, però no va deixar de fer fotografia més estàtica. Quan fa fotografies verticals, que les continua fent amb una càmera de plaques, és que està buscant una portada per a La Vanguardia", adverteix Monné.