François Samuelson: “La cultura no està en venda, però té un preu”
ParísPersonatge clau de l’escena intel·lectual parisenca, François Samuelson (Alexandria, 1952) viu a l’ombra de les estrelles. És l’agent de Michel Houellebecq, Michael Haneke, Juliette Binoche i Abderrahmane Sissako, entre molts altres. Samuelson inicia la seva carrera a la Nova York dels 80, on crea la seva primera agència, representant el filòsof Jean Baudrillard i el dramaturg Eugène Ionesco. Una dècada més tard, s’instal·la a París i hi funda Intertalent. Des de fa 20 anys, gestiona contractes de més d’un centenar d’escriptors, actors i realitzadors. El seu objectiu: transformar en or plomes, papers i guions.
¿La clau de l’èxit l’hi va donar l’Oscar a Juliette Binoche com a millor actriu a El pacient anglès, l’any 1997?
Diria que la clau va ser conèixer-nos, i no tant l’Oscar.
Com va conèixer Juliette Binoche?
Va sentir a parlar de mi a Los Angeles i un dia va contactar amb mi, dient-me que volia que fos el seu agent artístic. Jo parlava anglès, havia viscut set anys a Nova York i coneixia Amèrica, i ella volia treballar-hi.
Després de Binoche va arribar Michael Haneke, Mia Hansen-Love, Alain Resnais, Emmanuel Carrère, Bernard-Henri Lévy, Michel Houellebecq... Qui fa el primer pas?
N’hi ha que em van venir a veure perquè m’havien sentit anomenar, com va passar amb Juliette Binoche, i d’altres els vaig conèixer, em van interessar i els hi vaig proposar. No hi ha cap fórmula definitiva.
Què ha de tenir un artista, un escriptor o un director de cinema perquè li interessi representar-lo?
La tria de les persones amb les quals treballo segueix una mena de línia editorial, formada principalment pel que m’agrada. És a dir, jo no represento Éric Zemmour o Valérie Trierweiler, represento Michel Houellebecq. No represento Marc Levy, represento Emmanuel Carrère. Després de més de 20 anys treballant d’agent, el nas és un factor determinant i la sort, evidentment, també hi té un paper important.
L’últim llibre de Michel Houellebecq, Submissió, ha creat molt polèmica els últims mesos...
Li puc assegurar que no hi ha cap polèmica provinent de Michel Houellebecq. No hi ha cap pla de màrqueting perquè es parli d’ell. Cada cop que hi ha un nou llibre de Houellebecq, els mitjans de comunicació embogeixen. Els mateixos periodistes creen la polèmica. Estic convençut que en Michel es podria asseure enmig dels que defensen els seus llibres i els que els critiquen, i contemplar com s’enfaden entre ells.
L’autor diu que en aquest llibre condensa una evolució que, al seu entendre, és versemblant. ¿És aquesta visió de la França laica submisa a un govern musulmà la que escandalitza els francesos?
Houellebecq no és cap endeví que llegeix el futur. No és el responsable dels problemes de França ni de si el país s’orienta cap a la islamofòbia o l’antisemitisme. És un escriptor que crea obres i resulta que aquestes obres són com un mirall en què es reflecteixen coses que no necessàriament tenim ganes de veure. Però Houellebecq fa literatura. Ara bé, constato que s’ha anticipat als fets: fa uns dies es va crear un partit musulmà francès.
¿Creu que Houellebecq és un Voltaire actual, un escriptor avançat al seu temps?
Queda clar que sí. És capaç de crear una faula a partir de la realitat tal com feien Voltaire o George Orwell. Podem comparar els llibres 1984 d’Orwell o Un món feliç d’Aldous Huxley amb Submissió o Plataforma de Houellebecq. Són obres sorprenents perquè ens parlen del nostre temps caricaturitzant-lo fins a l’extrem perquè ens quedi clar de què tracta l’obra.
La seva primera agència la va crear a Nova York. Quina és la principal diferència entre el model anglosaxó i el model francès?
Allà parlen anglès [riu]. En termes generals, la funció d’agent és la mateixa: ocupar-se de defensar els interessos de l’artista o l’escriptor davant un productor o un editor. Històricament, als Estats Units està molt arrelat l’ofici d’agent, i en canvi a França no ho està gens. Però el fet que no ho estigui no vol dir que això no pugui canviar, oi? El que jo he aconseguit fer a França és el mateix que Carmen Balcells va aconseguir a Barcelona. La diferència entre ella i jo és que jo no he venut la meva agència a Andrew Wylie.
¿Va notar aquesta diferència quan va tornar de Nova York?
Sí. Els editors francesos rebutjaven absolutament la creació d’un intermediari entre ells i l’editor, però avui dia tot és més complex a causa de la multiplicació dels canals de distribució. Abans, un contracte tenia dues pàgines. Avui, en té quaranta. L’artista es vol alliberar de la càrrega juridicoadministrativa i centrar-se en la seva feina.
Afirma que internet li porta molts maldecaps. ¿No li agrada el format digital?
El que no m’agrada és la manera com els editors el volen explotar en detriment dels autors.
Les editorials arrufen el nas quan el veuen acompanyant un escriptor. ¿El consideren un home de negocis i no un home de cultura?
Això que afirma és un judici infundat. Sóc un home de cultura i un home de negocis, i una editorial és una societat comercial que ven cultura, així que estem fets per entendre’ns.
La cultura està en venda?
La cultura no està en venda, però té un preu.
És conegut per fer de pont entre el món de la literatura i el del cinema. ¿Podrem veure l’adaptació de Submissió a la gran pantalla?
Crec que en Michel no vol portar aquest llibre al cinema.
Parlant de cinema, ¿com va percebre l’èxit de Timbuktu i el seu director, Abderrahmane Sissako, als últims premis César?
Crec que està justificat i sobretot ben merescut. Era una manera de compensar el fet que el jurat del Festival de Canes no li hagués donat res. A més a més, el film també estava nominat als Oscars com a millor pel·lícula de parla no anglesa. Encara que no l’hagi guanyat, estic molt content per a ell, i ell està molt orgullós d’haver sigut nominat entre les cinc millors pel·lícules de parla no anglesa del món. És un honor.
Oscars, Palmes d’Or, Césars, rècord de vendes de llibres... Pròxima etapa?
El premi Nobel de literatura.