‘La fi de la Guerra Civil’, de Paul Preston, amb l’ARA

BarcelonaL’historiador britànic Paul Preston (Liverpool, 1946) rememora els últims dies de la República i el cop d’estat del coronel Casado a La fi de la Guerra Civil. La República apunyalada (Editorial Base). Preston posa la lupa sobre tres personatges: Casado, que va liderar el cop d’estat del 5 de març del 1939 contra Juan Negrín; Julián Besteiro, el socialista que va donar suport a Casado, i el mateix Negrín.

El llibre, que podreu aconseguir amb l’ARA del dissabte 20 al dimecres 24 de juny (tots dos inclosos), arrenca amb tota una declaració: la tragèdia humanitària que es va produir al final de la Guerra Civil era evitable. Dels tres actors d’aquest últim capítol del conflicte, Preston només salva Negrín: “Va ser la víctima d’una autèntica conxorxa de necis: l’ancià professor Julián Besteiro, que va sucumbir al ressentiment i a una ingenuïtat culpable, i el coronel Segismundo Casado, que va actuar amb una insòlita combinació de cinisme, arrogància i egolatria”. Segons Preston, l’últim acte de la Segona República va adoptar la forma d’una guerra civil dins de la Guerra Civil. Al llarg de La fi de la Guerra Civil. La República apunyalada, Preston descriu les intrigues diplomàtiques i d’espionatges, les lluites de poder soterrades, les traïcions i també els drames humans d’aquells últims dies.

Segons l’historiador britànic, el final de la guerra és trist perquè s’haurien pogut evitar desenes de milers de morts i pels enganys i mentides entre els protagonistes. Preston critica sobretot Casado. Al llibre, explica que el coronel que va fer fora Negrín amb un cop d’estat es referia a ell mateix com el “redemptor” d’Espanya. Després de la guerra, Casado continuava pensant que podia substituir Franco com una espècie de dictador benèvol.

Preston també repassa els últims dies de la Guerra Civil: la retirada republicana de Catalunya, com molts republicans van acabar darrere les filferrades dels camps de refugiats del Rosselló, la revolta de la quinta columna de Cartagena, o la caça de comunistes a Madrid. Potser un dels escenaris més esgarrifosos que descriu Preston és el camp de concentració d’Alacant. Molts republicans, al final de la guerra, van anar a Alacant amb l’esperança d’agafar un vaixell per fugir de l’Espanya franquista. No hi ha xifres oficials, però es calcula que hi van tancar més de 12.000 republicans. En van afusellar molts. Les condicions eren duríssimes: pràcticament no els donaven menjar ni aigua. Els sotmetien a tot tipus de tortures, humiliacions i vexacions. Al camp s’hi van trobar fosses comunes. A més, feixistes d’arreu d’Espanya arribaven al camp buscant vells enemics per endur-se’ls i matar-los als seus pobles.