Música

Rigoberta Bandini: "He plorat moltíssim amb el disc de Rosalía"

BarcelonaTres mesos després del Benidorm Fest, que va disparar a la màxima popularitat Rigoberta Bandini i el seu himne pectoral Ay mamá, Paula Ribó (Barcelona, 1990) intenta surfejar en la seva nova vida d'estrella de la música. Se'n surt bé, perquè durant tota l'entrevista és la Paula propera, franca i divertida que durant els últims deu anys hem vist foguejar-se en projectes musicals i teatrals, sobretot amb el trio The Mamzelles. Des dels 9 anys que fa cançons i escriu pels de casa, així que té fusta d'artista. Per Sant Jordi ha viscut un nou bany de masses firmant el llibre d'autoficció Vértigo (autopublicat el 2019 i reeditat per Aguilar), aquest dissabte compleix 32 anys i diumenge, Dia de la Mare, publica el videoclip d'Ay mamá.

El seu projecte més immediat és seguir la gira de Rigoberta Bandini i en algun moment, encara sense data, treure un disc.

Tens problemes per moure't? Has deixat de fer coses?

— És veritat que a Catalunya la gent és molt discreta, a Madrid és una mica més fort. Sí que ara mateix em faria mandra anar a una discoteca; potser hi ha un pensament que abans no existia. Em paren cada dia en algun moment però faig la meva vida normal, tot és molt amable i no és constant.

Cargando
No hay anuncios

Vértigo és del 2019 i sembla visionari, perquè hi dius que agafes embranzida abans de fer el salt de la teva vida. ¿T'imaginaves que seria tan amunt?

— No. Jo sentia que estava travessant una porta que em portava realment a un altre lloc molt diferent, però no m'imaginava que el salt seria tan heavy. Ha superat molt les meves expectatives. Llavors ja estava pensant en les cançons, però el projecte Rigoberta no existia. Jo vaig projectar la Lluna.

Has fet doblatge, interpretació, direcció, escrius... ¿T'imaginaves que seria la música el que et canviaria la vida?

— Compondre cançons m'ha acompanyat des que soc molt petita i amb la música és amb el que sento una connexió més gran. Però no buscava un suposat èxit, sinó que tenia la necessitat de treure aquestes cançons, i amb perspectiva crec que té tota la coherència del món que sigui la música, perquè és la meva eina des de sempre i és on em sento més segura de mi mateixa. Com a compositora no tinc dubtes. Si no pogués fer mai més música la meva vida seria trista, em costaria.

Si haguéssim de resumir aquests dos anys en dues cançons, serien Too many drugs i Ay mamá?

Too many drugs la vaig llançar jo soleta a una plataforma digital i per a mi, que tenia un petit altaveu, ja es va viralitzar força. Va ser la primera bandereta que vaig plantar. In Spain we call it soledad va ser l'estiu del 2020 i ja vaig notar que tenia un gruix de gent que em seguia; vaig notar un canvi per exemple amb els seguidors. I des de llavors fins ara no he parat de flipar perquè no ha parat de créixer. Ay mamá ha estat una cosa excepcional perquè quan entres al mainstream allò t'explota a la cara, però abans de passar per Televisió Espanyola jo ja sentia que era exponencial. Ay mamá ha estat un pic, i sort. Prefereixo que sigui una cosa orgànica, és més digerible.

Cargando
No hay anuncios

¿Tems que el fenomen Ay mamá i el Benidorm Fest et puguin encasellar?

— Quan em vaig presentar vaig tenir milions de dubtes, a part d'això, perquè Eurovisió és un festival una mica caspós avui en dia, però alhora és una festa de la música. Rigoberta Bandini és un projecte sense prejudicis cap als gèneres musicals i vaig pensar: si vols que la gent no tingui manies, no les tinguis tu. La manera per trencar aquest tabú o els límits entre el mainstream i l'indie és presentar-te allà i fer entendre que l'elitisme musical no ens porta enlloc. Va ser un exercici de confiança. No, no tinc por. Ay mamá serà una cosa molt important a la meva carrera, però em queda molta carrera i moltes cançons per treure i que arribin al públic.

A anys llum en repercussió, però ¿et va passar una mica el mateix amb The Mamzelles i l'Envàs on vas?

— Existeix un paral·lelisme total. La diferència és que Envàs on vas? no sortia de les meves entranyes i això sí. Per a mi ha estat molt més dolç, aquest èxit. Amb l'Envàs on vas? jo vaig patir, soc molt pesada amb la meva veritat i em vaig ratllar molt. Que la gent et conegui per un anunci quan tu intentes compondre des del cor és dur. En el pitjor del casos, si només em recorden per Ay mamá, que bé. Allò va ser més dur. Però amb perspectiva n'estic molt agraïda i ens va anar molt bé.

Fa deu anys del disc de Mamzelles. Ningú s'imaginava aquell èxit i potser tampoc aquest.

— Si no hagués existit Mamzelles jo no seria aquí. Vam aprendre molt juntes, creativament parlant i a nivell laboral. Quan vaig començar amb Rigoberta sentia que ja tenia un màster en el món de la música, tot i que fos un projecte més petit. No és el mateix compondre cançons que estar allà al business.

Cargando
No hay anuncios

Has passat de respondre preguntes sobre la generació tofu i la precarietat, a preguntes sobre la fama.

— M'impressiona, la veritat. Jo visc en una mena de bombolla, i no me n'adono. La meva vida és tan normal, en el millor dels sentits, que venc 10.000 entrades i flipo però ho visc com una outsider, com una informació. És molt raro. Al final, realment, la dimensió a les coses els hi dones tu. Té molta importància, però tampoc em vull focalitzar en això perquè és molt efímer. Jo superfeliç, superagraïda, però ocupant-me de treballar, no d'observar aquesta decoració que pot marxar, o no. He de treballar en fer cançons, però també en mi mateixa, en els ciments de la meva vida perquè les coses efímeres poden marxar, però jo vull ser sòlida.

"Es mala amante la fama, y no va a quererte de verdad", canta la Rosalía.

— He plorat moltíssim amb el disc Motomami. No m'ho esperava. Esperava que em fes ballar més que plorar, però quan el vaig escoltar em vaig passar un matí plorant. Connecto amb moltes lletres i entenc el que pot sentir ella, que està a dos mil quilòmetres meu. Si jo sento moltes coses, imagina't ella. Crec que la fama s'ha de viure de la manera més sana possible, i per a mi és tornant a la meva gent, perquè són les persones que em recorden qui soc. Quan estudiava a l'Institut del Teatre un professor deia que un actor no interpreta un rei de Shakespeare, en rei l'hi converteixen els altres. És això. Quan torno amb la meva gent soc la Paula, perquè ells veuen la Paula. Tornar a la meva família i el cercle proper d'amics és la meva salvació.

Sobre el disc de la Rosalía, què t'ha agradat més?

— La llibertat que ha sigut valenta d'agafar-se. I em flipa que pot donar-nos milions de colors, però quan ella decideix que vol emocionar-nos, és impossible que no t'emocionis. Amb Sakura i G3 N15 no puc no plorar. Ella té el volant i ens porta on vol. I com a públic et deixes endur perquè és una gènia, no només musicalment, sinó també conceptualment: és com un puzzle, em sembla cubista, com un postllenguatge que em fascina. Hi estic molt enganxada.

Cargando
No hay anuncios

Com gestiones les crítiques? Per exemple, a Ay mamá, que tant es va titllar de provocadora com de poc inclusiva amb les trans.

— Com puc. És un aprenentatge constant. No estic acostumada a tenir tants ulls analitzant tot el que faig.Però també és cert que davant de coses tan òbvies i tan extremes com que una persona em consideri TERF per la lletra d'Ay mamá, m'afecta poc perquè estic convençuda que tothom sap que no ho soc. Però amb coses més petites no et negaré que, òbviament, soc humana, m'afecten. I estic treballant en això, en enviar amor i entendre que [canta Rosalía] "es traicionera la fama". És inevitable: quan arribes a moltíssima gent hi haurà un percentatge petit que criticarà tot el que facis i hauràs de conviure amb això.

Et preocupa que et facin portaveu involuntària de, per exemple, el feminisme. O de titulars que de cop tenen molt ressò com que ara veus Notting Hill com a masclista.

— Jo era molt naïf i amb aquest projecte m'estic adonant que el periodisme, perdona eh, és un circ. Jo no era conscient del circ mediàtic en què vivim. I ara intento mesurar molt les meves paraules, però és inevitable que els titulars existeixin, perquè existeix el clickbait. El titular em va fer ràbia perquè fora de context era molt fort, però alhora vaig dir: no demanaré perdó. És un dia i l'endemà tothom se n'ha oblidat.

Em va agradar saber que, abans d'actuar al festival, vas intentar rebaixar la tensió amb un: "No n'hi ha per tant".

— Soc bastant d'intentar relativitzar. Tot amb el temps agafa el seu pes. Em dic a mi mateixa que tot això que m'està passant no és tan important, però no per protegir-me per quan no sigui tan heavy, sinó perquè realment no és tan important a la vida.

Cargando
No hay anuncios

La maternitat t'aterra molt.

— Moltíssim. Sempre dic que és un exercici d'humilitat constant. El meu ego s'esborra constantment. Educar un fill és un viatge fascinant que m'està flipant, i implica treure't a tu del centre constant. A nivell d'egocentrisme artístic és un contrapès perfecte. Si no, crec que estaria embafada de mi mateixa. Ara mateix la meva prioritat, malgrat tot, és el meu fill.

Canta Ay, mamá, suposo, com tots els nens i nenes.

— I tant, es posa les ulleres, s'apuja la samarreta i fa lo-lo-lo-lo.

Tens la sensació d'exposició extrema? He sentit com va ser el teu part induït, la teva farra post Primavera Sound amb desaparició inclosa, quan vas prendre àcid, sé que el teu pare és president de les penyes madridistes...

— Hi ha gent que té molta estratègia al darrere i jo soc molt natural, i potser em fotré una hòstia. Però tampoc no vull enganyar. Òbviament no explicaré tota la meva vida, i vaig aprenent a mesurar el que dic. Però no vull renunciar a ser de veritat per por que em jutgin. Hi ha coses que donen coherència al meu projecte. I a les cançons ja em despullo bastant, més que amb qualsevol d'aquestes anècdotes. És estrany però alhora em fa sentir en pau, perquè és com dir: jo soc això.

Cargando
No hay anuncios

Treballes amb la teva parella i els teus cosins; això de la pime familiar és molt català.

— És increïble. Sort d'això. Jo soc molt familiar. La sensació d'estar de gira amb els teus cosins és molt guai, si no se'm faria molt pesat. Soc la Paula i només soc la Rigoberta quan surto a l'escenari.

Aquest dissabte fas 32 anys. Vas passar la crisi dels 30?

— La tenia des dels 26 i llavors vaig passar els 30 que ni me'n vaig adonar: confinada i embarassada de vuit mesos. Des dels 30, cada any em sento més poderosa. No només perquè aquest projecte funcioni; hi ha alguna cosa que m'ha donat la maternitat o la vida, que és més seguretat i tenir més clares les meves prioritats.

A Vértigo fas un pròleg on dius que "després de Too many drugs arriba l'esperit". Què vols dir?

— Em sento més connectada amb coses que abans no coneixia. Per a mi l'esperit no té a veure amb la religió. Jo soc de buscar molt el sentit de les coses, i vaig començar una etapa de meditar i de visualitzar coses i entendre que formem part d'una cosa més gran, que hi ha unes connexions a les quals podem arribar si intentem treure una mica de soroll mental. I això que em va salvar bastant ho vinculo molt amb Rigoberta. Sento que hi ha un esperit, una connexió que em porta tot això, aquesta abundància i amor. Ho visc així.

Cargando
No hay anuncios

Has fet un llibre, has tingut un fill... et queda plantar l'arbre.

— És veritat. Visc al carrer Balmes, ho tinc complicat. M'agradaria. Sempre havia pensat que soc molt de ciutat, però ara m'agradaria viure fora de Barcelona i plantar l'arbre famós, i veure'l créixer. No ho dic gaire perquè soc una flipada i després no marxaré i quedaré fatal.

Rigoberta Bandini és una porta oberta a moltes possibilitats. Què t'agradaria fer?

— Vull seguir fent música tota la vida, però és veritat que m'agradaria tornar a fer teatre en algun moment. El temps anirà marcant els timings. Ara tinc música per estona. Però tant de bo torni a publicar algun dia i a fer teatre.

¿Que un projecte que era petit creixi et posa pressió?

— M'ho pregunten i et juro que no m'ho havia plantejat. Potser tinc una confiança cega en aquest projecte, però com més gent hi puja, més feliç em fa compartir aquest vaixell.