El hijo de Saúl

Resulta impossible veure aquesta opera prima de László Nemes sobre l’Holocaust sense tenir al cap, entre d’altres, el rigor amb què Claude Lanzmann reconstrueix la memòria històrica a Shoah sense utilitzar imatges d’arxiu ni dramatitzacions. El hijo de Saúl es proposa endinsar-nos des de la ficció en un camp d’extermini sense molestar els més ortodoxos. I ho aconsegueix. Nemes adopta un recurs propi del cinema del segle XXI: la càmera no es mou del cantó del protagonista, un membre d’un sonderkommando que s’entesta a enterrar un infant que podria (o no) ser el seu fill. Aquest MacGuffin moral l’empeny a una odissea per Auschwitz en què no para de dur a terme les tasques a les quals està obligat: acompanyar centenars de persones fins al forn crematori, enterrar-ne els cadàvers, etc. Però la posició de la càmera propicia que l’horror quedi visualment fora de camp, desenfocat o en segon pla, tot i que se’ns fa present a través del so i l’al·lusió. Una experiència immersiva i alhora distanciada de la màquina de matar nazi. |