Homenatge a Conxita Grangé, l'última supervivent de Ravensbrück

Barcelona"Ella sempre m'explica que el que més la va colpir de Ravensbrück va ser com estimulaven els gossos perquè mosseguessin les cames de les dones i com mataven a mossegades els nens i després els remataven a cops de pal", recordava Carme Rei-Granger, neboda de Conxita Grangé, en un homenatge que es va fer a les dones que van patir l'infern de Ravensbrück fa sis anys.

Conxita Grangé, l'última supervivent catalana dels camps de concentració nazis, serà homenatjada demà divendres al Museu Hidroelèctric de Capdella, a la Vall Fosca. A l'acte, que organitza el Memorial Democràtic, s'inaugurarà un plafó dedicat a Grangé i es podrà veure l'exposició 'El camp de concentració per a dones de Ravensbrück'. Grangé va néixer el 1925 a Espui, un dels pobles que formen part de la Vall Fosca. Amb la seva tieta, Elvira Ibarz, i la seva cosina, Maria Castelló, que va morir poques setmanes després de l'alliberament, va fer d'enllaç dels maquis i els guerrillers durant la Segona Guerra Mundial.

El 24 de maig del 1944 les tres dones van ser detingudes pels milicians de Pétain, després d'un tiroteig a casa seva, on hi havia amagats alguns dels membres del 14è Cos de Guerrillers. Van ser interrogades i torturades i enviades amb tren a Ravensbrück. Les tres dones hi van entrar el 9 de setembre del 1944. A Grangé la van acusar de sabotatge mentre treballava en una fàbrica de materials d'aviació i la van apallissar. Quan Ravensbrück va ser destruïda per l'aviació aliada, els soldats nazis van fer caminar Conxita i Elvira –Maria havia emmalaltit i l'havien portat a Bergen-Belsen–, juntament amb altres dones, cap a Berlín. Moltes van morir pel camí. A la majoria les van matar els nazis abans de fugir per no deixar cap testimoni. Conxita i Elvira, però, es van salvar i, quan finalment van trobar els soldats aliats, les van traslladar a París. Maria va morir al cap de pocs dies en un hospital de París.

Conxita ha rebut al llarg de la seva vida moltes condecoracions: Legió d'Honor del govern francès, la Medalla al Mèrit Nacional, la Creu de Guerra, la Medalla de la Resistència i la Medalla Militar. A més, té el grau de sergent. Sempre ha lluitat perquè no s'oblidi el testimoni de les seves companyes i ha donat milers de conferències, sobretot a escolars, al Museu de la Resistència i la Deportació de Tolosa.