“Ja no es tracta de qui fa la fotografia sinó de què en fas”

BarcelonaA Jo volia ser fotògraf no hi ha pràcticament cap imatge captada al carrer, d’aquelles que immortalitzen l’instant màgic: una abraçada, l’eufòria d’un espectador, un soldat abatut o la mirada d’un home que ho ha perdut tot. La veritat és que poques de les fotografies de l’exposició, que es pot veure a Foto Colectania fins al 10 de desembre, són originals -en el sentit tradicional del terme, és a dir, d’obres no copiades, mai vistes-, i al darrere hi ha tota una reflexió sobre què és la fotografia avui. Els onze projectes mostren sobretot fotocòpies i fotografies de catàlegs, imatges tretes d’internet i de càmeres de vigilància o creacions de noves imatges a partir de les d’un altre artista. En un món saturat d’imatges, els seus autors busquen noves alternatives de llenguatge.

“Hem volgut preguntar-nos què vol dir ser fotògraf avui, en un món amb sobreabundància d’imatges, on tot és accessible i on tothom pot agafar una càmera i fer una fotografia”, explica Anna Planas, que ha comissariat l’exposició amb Fannie Escoulen. Un dels molts interrogants que obre l’exposició és on se situa la frontera entre l’apropiació i la creació. “Ja no es tracta de qui fa la fotografia sinó què en fas”, reflexiona Planas.

Múltiples futurs a la imatge

Laurence Aëgerter és una de les artistes que fotografia altres fotografies: són les imatges de la catedral gòtica de Bourges que aplega el llibre Cathédrales et Eglises de France publicat pel ministeri de Turisme francès el 1950. “El llibre era sobre el meu estudi i anava captant els jocs d’ombres que es desplegaven sobre les fotografies en diferents moments fins que la foscor es va empassar la catedral”, assegura. “El fet de fotografiar una altra fotografia és una manera de donar múltiples futurs a una imatge, que aquesta no mori mai”, reflexiona

Antoine d’Agata va crear Fractal, Internet a partir de milers de fotografies policials de prostitutes anònimes arrestades als Estats Units. Pel seu altre projecte, Migrants, Internet,va recollir instantànies en línia de videovigilància d’immigrants a Melilla. Planas també destaca el projecte de Mishka Henner, Less Americains, del 2012. Henner es va apropiar de les 83 fotografies de l’icònic llibre de Robert Frank, The Americans,i va deixar en blanc els contorns on hi havia hagut rostres, edificis, paisatges i persones. Michael Mandibert va refotografiar les famoses imatges que havia captat Walker Evans el 1936 dels Burroughs, una família de parcers a Alabama, i va fer-ne difusió a la web AfterWalkerEvans.com. Thomas Ruff és un altre fotògraf que s’apropia de les imatges de diverses fonts. A la sèrie Altres retrats utilitza una màquina similar a la que feia servir la policia del Berlín dels anys 70 per crear imatges de les descripcions de testimonis, i crea rostres artificials superposant cares diferents.

A Stéphanie Solinas l’obsessiona Alphonse Bertillon, l’inventor de l’antropometria judicial, és a dir, l’home que va inventar una tècnica forense per identificar criminals. “Reflexiono sobre la impossibilitat d’accedir a la identitat d’algú, i de com la fotografia pot intentar apropiar-se d’algú quan el cos ha desaparegut”, reflexiona l’artista. La fotògrafa agafa fragments de la biografia de Bertillon i els col·loca sota imatges que ella ha fet de llocs que van ser significatius per a l’investigador. Fins i tot reprodueix el seu rostre en 3D.

El títol de l’exposició pren el nom de l’obra d’un dels autors que es poden veure a Foto Colectania: Roger Guaus. “Què vol dir Jo volia ser fotògraf? Guaus ens pregunta i es pregunta quin sentit té ser fotògraf. ¿Ens vol dir que la fotografia ja no li interessa? ¿Qüestiona l’originalitat?”, reflexiona Planas. La resposta és el recull de gairebé 400 fotografies que Guaus va fer entre 2005 i 2016, el testimoni gràfic de tota la seva carrera. L’exposició, coproduïda per la Fundació Banc Sabadell, es podrà veure a la Sala Sabadell Herrero a Oviedo el 2017.