Joan Queralt: "No sabria fer música amb l'objectiu que fos comercial"

BarcelonaEl quartet barceloní Joan Queralt + The Seasicks actua aquest dissabte al Barts Club de Barcelona en la cinquena edició del festival Folk Me Hard, en què també participen la cantautora Marta Knight, el duo neozelandès Great North i el cantautor nord-americà Max Garcia Conover. El concert és una nova oportunitat per presentar 'Purple cannon' (La Cúpula Music), un disc de vuit cançons cantades en anglès que remenen pop, rock i blues editat en vinil i en digital.

Joan Queralt (Barcelona, 1978), publicista de professió, va tirar endavant a partir de la publicació de l'EP 'I miss the waves' (2013). Després vindrien 'Welcome home' (2015) i l'EP 'Time made of sand' (2017), i tot just van deixar passar uns mesos abans de tancar-se en una masia de Tordera per fer-hi una 'jam session' que va ser la gènesi de 'Purple cannon'. "És el primer disc que hem fet entre els quatre. Abans jo arribava al local amb les cançons i fèiem els arranjaments entre tots, però en aquest disc ho hem fet tot junts des del principi", explica Queralt, líder d'una formació que completen el guitarrista Ignasi Miranda, el baixista Ian Olaizola i el bateria Sel Lee.

La teva opció estètica musical és la menys adequada ara mateix per guanyar-se la vida amb un grup en aquest país, tant pel tipus de música com pel fet de cantar en anglès.

Des que vaig descobrir la música quan era petit sempre li he tingut un respecte brutal. Així com la meva professió, l'altra és vendre coses, jo no sabria fer música amb l'objectiu que fos comercial o que entrés en un circuit determinat. L'aprecio, és un art, i intentem cuidar-ho al màxim. I si arriba a 100 persones en lloc de 100.000, doncs aquestes 100 ja ens faran molt feliços.

No haver de viure del grup et permet més llibertat i fer justament el que t'agrada?

Sí. Com expliquem en el full de promoció, en aquest país hi ha un 99% de grups que combinen la seva vida i la seva professió amb la música i un 1% que pot dir: "Vaig a passar sis mesos a casa pensant on gravaré el disc perquè tinc uns ingressos que m'ho permeten”. Crec que els mitjans no fan justícia al 99% dels grups, sobretot en el tema de crítiques de discos. No pots comparar el so d'una producció d'un milió d'euros amb el so d'una producció de 5.000 euros. I a vegades, com que eren estils que encaixaven l'un amb l'altre, agafaven produccions de Tame Impala i ho comparaven amb un grup d''indie' de Granollers. No em sembla just.

Un cop vas acabar el disc, ¿vas pensar quin era el sentiment que hi predominava?

El vam pensar molt com a vinil, que tingués dues cares. Els quatre primers temes són bastant frenètics, i vam decidir que havien d'anar junts i en aquest ordre. Sí que 'The jellyfish coreography', que és la primera, és una cançó que té ritme, però potser no és tan exagerat com el de les tres següents. I a la segona cara és on hi ha una mica de nostàlgia i de cançons que et poden recordar el que havíem fet anteriorment. Volíem que una cara fos com l'espurna i que l'altra pogués fer reflexionar una mica.

El disc és fill de tot el teu bagatge musical, però ¿pot ser que a la cançó 'Tons of blue' sigui on et deixes anar més? És la cançó on ressona el blues a la manera del Jack White.

Sí, 'Tons of blue' i 'Ona' són les cançons més diferents. La resta segueixen una línia bastant similar. 'Ona' perquè és una cançó tranquil·la, acústica i en la qual pràcticament ni alço la veu, i 'Tons of blue' perquè potser és la cançó amb la qual m'identificaria més pel meu bagatge musical. Tota l'onada que va de Black Sabbath a Jack White és el que he escoltat tota la vida, i vulguis que no ho portes a dins.

Més que l''indie rock' dels 90?

Vaig començar amb els Beatles, perquè s'escoltaven molt a casa. Escoltava molt els Beatles, i també molta música clàssica, i aleshores van aparèixer Nirvana i va ser: “Vull escoltar el 'Nevermind' tota la meva vida i vull tocar la bateria o la guitarra”. Era la meva obsessió. I vaig començar a escoltar Soundgarden, Pearl Jam, Smashing Pumpkins, tota aquesta onada. Tot el m'ha agradat em continua agradant, però també he tingut èpoques en què escoltava més Jeff Buckley, Elliott Smith, Nick Drake, Jimi Hendrix, Janis Joplin, Black Sabbath, Led Zeppelin... I actualment el Jack White seria el que aglutina tot això. Crec que és un personatge molt interessant perquè a una cosa arcaica com el rock li està donant un llenguatge i un so que a mi em té flipat.

La primera cançó del disc és una declaració d'intencions en el sentit que la veu és molt clara, és davant i se sent molt bé.

Sí, perquè jo abans era instrumentista. Fins al 2013 era el bateria o el guitarrista de grups i només feia algun cor de tant en tant. Quan vaig gravar el primer disc, la veu estava molt integrada amb els instruments perquè em sentia guitarrista o bateria, no em sentia cantant. En el segon disc la veu és un instrument més que és allà. A l'últim EP ja vam apujar-la una mica i ara m'he alliberat perquè ja em veig com a cantant, i en disfruto.

Quan escoltes el disc a Spotify, a la cançó 'Indie runner' hi apareix l'etiqueta “explícit”. Suposo que deu ser pel vers “Indie motherfucker, crazy runner”.

Sí, és per això. Quan dones d'alta una cançó a Spotify, si hi ha alguna paraulota ja es considera que la lletra té contingut explícit. Tu pots dir que sortiràs al carrer i mataràs tothom qui et trobis, i això està bé, però si dius una paraulota ja és contingut explícit. [Spotify té un filtre que l'usuari pot activar per no escoltar les cançons etiquetades com a explícites.]

En aquesta cançó, que té un aire a Pavement, ¿què és el que estàs criticant?

Pavement és un grup que tant a l'Ignasi com a mi sempre ens ha agradat molt. Si féssim un grup de versions, seria de Weezer o de Pavement. I hi ha un tema que quan anem en la furgoneta sempre sona: 'Shady lane'. No som gaire de fer versions, però fa un temps la vam tocar i estàvem segurs que molta gent no sabria que era una versió i que després vindria a dir-nos que havia sigut la millor del concert. I ens va sorprendre perquè molta gent la va cantar, i vam veure que sí que té fans Pavement. Pel que fa a 'Indie runner', me'n foto una mica del 'hipster'. Crec en la llibertat d'expressió i de vestir-te com vulguis, cap problema, però no entenc la gent que fa les coses per aparentar alguna cosa que no és. Entenc que durant l'adolescència necessites encaixar en algun lloc i pots fer aquestes coses, però a vegades quan veus gent de 30 o 40 anys que clarament van incòmodes... I la conya aquesta del 'running'... Un dia, quan ja havíem fet la cançó, érem al carrer en una terrassa, i va passar un paio que si féssim un videoclip d''Indie runner' podria ser-ne el protagonista: portava tot el 'kit' complet del que necessites per ser un 'indie runner'.

Heu treballat bastant el format curt, el de l'EP, i ara l'àlbum l'editeu només en vinil i en plataformes digitals, però no en CD. ¿La vostra intenció és publicar material nou aviat?

A mi m'agradaria donar recorregut al repertori que tenim ara. Tenir un any per tocar-lo. Ara mateix, si em preguntes si l'any que ve llançaré un disc nou, et diré que no. Ara, millor que en parlem d'aquí sis mesos i potser et diré el contrari.