‘Joc de miralls’ a l’Espai Lliure: el perill de fer teatre

BarcelonaL’Espai Lliure és des d’avui i fins al 15 de març un centre cívic, el casal on es fa el curs de teatre d’estiu de sis setmanes de Joc de miralls, l’obra de la dramaturga nord-americana Annie Baker. “És una autora molt representada internacionalment. Joc de miralls s’ha estrenat fa poc a Singapur, Califòrnia i el Canadà i l’autora va guanyar el Pulitzer de teatre l’any passat amb només 33 anys”, explica Juan Carlos Martel Bayod, el director de la peça que, a més, és la primera de l’autora que es representa a l’Estat. “El públic va coneixent els personatges a mesura que passen les setmanes. Rep molta informació d’ells i van tancant l’obra. El text pot ser ambigu, però no permet que es jutgin els personatges”, diu Martel sobre el desenvolupament de la trama, protagonitzada per la professora de teatre del grup (Isabel Rocatti), el seu marit (Jordi Martínez), un fuster (Eduard Farelo), una aspirant a actriu (Aina Clotet) i una noia que està a punt d’entrar a la Universitat (Elena Tarrats). Per accentuar la versemblança de la peça, l’escenògraf Alejandro Andújar ha traslladat l’entrada a la sala a una porta que no és l’habitual de l’Espai Lliure. D’aquesta manera, el públic, més que espectador, es converteix en un voyeur del que passa a l’escenari.

La història arrenca com una comèdia i a mesura que avança van apareixent els aspectes tràgics de la vida dels personatges. “Es tracta del primer curs de teatre que organitza el centre i té una funció més terapèutica que professional”, explica el director, que qualifica Joc de miralls de “comitragèdia” amb una estructura molt fragmentada, gairebé cinematogràfica. Hi ha moments d’humor al llarg de l’espectacle, però l’autora no va tenir mai la intenció de buscar els gags. Joc de miralls “té elements de reality show ”, diu Isabel Rocatti, i Eduard Farelo la considera com “una partitura excepcional”. “Annie Baker s’ha passat moltes hores escoltant la gent. Les converses que escriu són estranyes”, assegura Aina Clotet. “Vol portar els actors i el públic als límits de la incomoditat. Representa, a més, que totes les persones som brillants i alhora idiotes, lúcides i patètiques”, afegeix Clotet.

El pes essencial dels silencis

“Qualsevol conversa sentida al carrer és susceptible de ser teatral. Annie Baker sap que l’atenció del públic ha canviat, posa l’atenció de les escenes al nivell del segle XXI, el situa al fulgor de la batalla sense anticipar els conflictes ni posposar-los”, diu Martel sobre mètode de treball de l’autora. Tot i aquest vessant mundà de la seva escriptura, Baker no renega de la tradició, des de Txékhov i Pirandello fins a Harold Pinter. “És una mica Txékhov, tot és al text”, insisteix el director.

Amb tot, Annie Baker agafa distància dels elements més col·loquials d’una conversa. “Creu que el 90% del que es diu no té sentit. Aprecia molt el silenci”, reconeix Martel. Aquest fet comporta que l’obra tingui una estructura “matemàtica” dels silencis que “escup” qualsevol llicència que els directors s’intentin prendre amb el text. L’única llicència amb el text se l’ha poguda prendre la traductora, l’actriu i dramaturga Cristina Genebat: ha catalanitzat els noms dels personatges i ha traslladat l’acció dels Estats Units a un poble català imaginari.