Jordi Alcaraz: “La meva obra mai és on ha de ser”

L’olor de fusta del seu taller em transporta a la meva infantesa, quan jugava a fer pastetes amb les serradures del taller d’ebenista del meu avi.

Hi ha blanc i ordre dins el caos. També cartró esbotzat rere metacrilats que s’ondulen com si tinguessin esgarrifances. Hi ha cavallets pacients i marcs de fusta i papers per terra amb lletres arrugades i formes ovalades. Damunt la taula, una idea de dibuix: una llibreta on hi creix una espiral. Hi ha pigment negríssim dins un pot i una majestuosa taca negra.

En Jordi em parla del seu fill, l’Enric Alcaraz: “L’hauries d’haver entrevistat a ell; és un gran rellotger. Té només divuit anys i arregla rellotges aturats de segles passats”. L’afició va començar un dia que l’Enric va acompanyar el seu pare a Nova York, on el Jordi feia una exposició. Al costat de la galeria, hi havia una botiga d’antiguitats i el botiguer li va regalar a l’Enric una màquina vella que donava per espatllada. “Es va passar tres dies observant-la i no va parar fins que va aconseguir que funcionés”.

El temps, dins el taller d’un artista, es rendeix als peus de qui habita l’espai, i conversem amb calma. En Jordi sol treballar amb música de fons. Sona una peça clàssica que no desxifro. Lluny de desconcentrar-lo, la música li és fil conductor; porta d’entrada: “Marxo a casa al final de la jornada i l’endemà torno a posar la cançó on la vaig aturar, aleshores em situo al punt exacte on vaig deixar la peça que treballava”.

Abans d’aconseguir viure del seu art, va treballar impartint classes i al magatzem de pastes del seu pare. Ara és un artesà de cap a peus: s’implica en el procés de les seves peces d’inici a fi, des que comença a treballar el material (el ferro, la fusta, la terrissa, la pintura...) fins que ha acabat d’instal·lar les peces a la galeria i escombra el terra abans de l’exposició. De seguida m’adono que en Jordi defuig els límits, els temes. Són els oficis que el porten a cada creació. Allò que aparentment no parla de l’obra, n’acaba parlant. Segurament per aquest motiu sol demanar al seu amic Joaquim Sala-Sanahuja, traductor, que sense veure les seves peces escrigui textos per a les seves exposicions. La comunicació s’estableix malgrat la incomunicació, com aquella vegada que en Jordi va conèixer en Bill Viola: l’un parlava en anglès i l’altre en català, però assegura que es van entendre. Les obres del Jordi no tenen títol, no persegueix un objectiu; són idees; inicis de construcció que no defineixen res ni vol que el defineixin com a artista. Les seves obres, que s’expliquen per si soles -si és que cal explicació-, són un continu, un procés que va des que va començar a dibuixar de petit, fins a les seves peces més recents. Per a ell tot són dibuixos: les escultures, les peces de terrissa, els quadres... gargots imprescindibles d’un dibuix vital que ha acabat traçant el camí d’un artista total.

Llegeix totes les entrevistes encadenades aquí.