L'escena perd Patrice Chéreau
El director francès de teatre, òpera i cinema mor a París als 68 anys
Barcelona."Està bé ser odiat", havia declarat Patrice Chéreau en la seva primera i última estrena a Anglaterra, ara fa tot just dos anys. Després de revolucionar el món de l'òpera, després de canviar el camí del teatre francès i europeu de finals del segle XX, després de girar l'esquena a Hollywood, res no podia fer encongir un dels gegants de l'escena contemporània en totes les seves facetes. A Patrice Chéreau (Lézigné, 1944) la nit, finalment, va arribar-li ahir a París als 68 anys, a causa d'un càncer de pulmó.
Fill de pintors, Chéreau va ser un creador precoç. Als 15 anys ja sabia que volia fer teatre, recordava sovint, i als 22 ja dirigia el Théâtre de Sartrouville, als afores de París. Admetia que al principi a l'escenari hi buscava "situacions excepcionals que simplement produïssin imatges", però en la França pre Maig del 68 ben aviat es va decantar pel teatre polític, i es va guanyar els primers detractors. També els primers admiradors. Va treballar aviat amb Giorgio Strehler i Paolo Grassi, del llegendari Piccolo de Milà, i va posar en escena clàssics com Molière, Shakespeare i Marivaux. Al llarg de la seva carrera ampliaria aquest catàleg amb noms com Lope de Vega, Victor Hugo, Jean Genet i Txékhov.
Chéreau va depurar el seu teatre, a la recerca de "narracions fortes, que permetin tenir una veritable visió de la realitat"; per això detestava la Nouvelle Vague. El 1976 li va arribar el gran encàrrec, el projecte pel qual serà recordat la resta de la seva vida: la Tetralogia de Wagner per al festival de Bayreuth. "A molta gent no li va agradar el primer any. No em va molestar, està bé ser odiat. Em va molestar que diguessin que era ridícul", rememorava en l'entrevista a The Guardian . En realitat, allò va ser el seu esclat internacional. La interrogació constant i la plasticitat dels espectacles, amb una excepcional direcció d'actors, han estat el seu segell. "El dubte és una eina molt útil que alguns col·legues es perden", lamentava.
Els anys 80 van ser crucials per dos motius: va entrar a dirigir el teatre parisenc d'Amandiers i va conèixer Bernard-Marie Koltès, que tot just havia estrenat a l'off d'Avinyó. El tàndem canviaria el curs del teatre contemporani. Primer va estrenar-li Combat de negre i gossos (1983) perquè deia que era incapaç d'enfrontar-se a La nit just abans dels boscos (escrita el 1977, la va portar a escena 30 anys més tard i va arribar al Lliure el març de l'any passat). "Jo només vaig passar la seva obra", minimitzava a Barcelona, tot i que va ser ell qui el va elevar a la Comédie Française.
Sempre va anar a contracorrent. Hiperactiu, ambiciós, exigent, "autoritari afectuós", acceptava d'ell mateix, als anys 90 va abandonar el teatre; una decisió que s'ha relacionat amb la mort del seu dramaturg el 1989. Es dedica sobretot a l'òpera (Wozzeck , Don Giovanni , Cosi fan tutte ) i tira l'ham al cinema. És l'època de La reina Margot (1994) i Intimitat (2001), entre d'altres.
La Fedra de Racine el va tornar a l'escenari el 2003. Les últimes estrenes a Catalunya, a més de La nit... , van ser La Douler de Marguerite Duras (2008) i I'm the wind (2011), una història de dos nàufrags sense rumb. Ara queda com a símbol de l'últim viatge de Chéreau abans de creuar l'Aqueront.