BarcelonaNo passen els anys, ni per a Licia Maglietta (Nàpols, 1954) ni per a la seva Borina Serrafalco, la protagonista de Manca solo la domenica, un espectacle que va estrenar el 2009 i que ha interpretat per mig món. El 2010 la va portar al festival Temporada Alta i ara que torna cinc dies al Teatre Lliure de Gràcia -des d’avui fins diumenge- sembla realment insensible als estralls del temps.
Potser ho fa que Maglietta -una de les sòcies de la prestigiosa companyia napolitana Teatri Uniti, on milita Toni Servillo- interpreta un prototip de dona reconeixible a diferents racons d’Europa: una viuda blanca, una dona dels anys 50 el marit de la qual marxa a Austràlia a buscar feina i no en té notícia durant anys. En alguns casos dels soldats o els emigrants no se’n sabia res mai més. Així, el personatge queda en uns “llimbs”: “No és viuda perquè no té un certificat de defunció, tampoc ja no és filla de perquè està casada i no és dona de perquè el marit no hi és, però pot tornar en qualsevol moment i per tant no pot refer la seva vida, com alguns homes sí que fan lluny de casa”, explica Maglietta, que defensa la profunditat, l’originalitat i la riquesa lingüística del text de Silvana Grasso. A escena només l’acompanya l’acordionista Vladímir Denissenkov.
El que decideix fer aquesta viuda siciliana per sobreviure és inimaginable: “Adopta sis marits en sis pobles diferents. Té un marit per a cada dia de la setmana menys diumenge”. Així s’atorga la categoria de viuda i viu intensament en unes vides imaginàries. Un dia, després de 30 anys, l’home truca a la porta. “I amb el marit reapareix la crua realitat. Hi haurà de trobar una solució”, apunta somrient.