Los Enemigos segueixen mirant el rock de cara

BarcelonaSona el riff de guitarra que obre el disc Vida inteligente (Alkilo Discos, 2014) i tot és a lloc. Són Los Enemigos, una de les formacions més sòlides del rock espanyol, que han tornat a enregistrar una col·lecció de cançons, les primeres noves des del 1999. Poc que ho pensaven, que acabarien enregistrant un disc, quan van decidir reunir-se per fer uns concerts el 2012, deu anys després d’haver plegat veles. “En realitat només volíem fer tres o quatre concerts, però dos anys després seguíem fent concerts”, recorda Josele Santiago, veu i guitarrista del grup que completen Fino Oyonarte (baix), Chema Animal Pérez (bateria) i Manolo Benítez (guitarra).

“Estàvem embalsamats i, de sobte, vam haver de vèncer la perplexitat en veure que funcionàvem com un grup viu”, diu Santiago. “Notàvem la sensació de voler estar junts una estona més i teníem coses per explicar. Ens va sorprendre tocar les cançons antigues d’una manera tan vital, i quan va arribar el Josele amb les noves les vam agafar amb molta energia”, afegeix Oyonarte. I ara, més que d’un retorn, Santiago parla d’una “nova etapa”. Reconeix que és “inevitable” que una mica de nostàlgia amari aquesta etapa del grup, però el disc és qualsevol cosa menys Los Enemigos intentant ser la banda que es va fundar el 1985 a Madrid. “He intentat no intentar-ho”, fa broma Santiago, que viu a Castelldefels des de fa cinc anys. Ben mirat, la nostàlgia no fa per a un grup que sempre s’ha caracteritzat per mirar el present a la cara, i que ha fet servir el rock’n’roll per connectar amb un públic que avui és més intergeneracional que mai. “El rock’n’roll ja no és patrimoni de cap generació, ni de la joventut”, diu Santiago, que avui segueix escrivint amb els ulls clavats al carrer. Ja ho feia en discos com La vida mata (1990), que incloïa cançons com Desde el jergón, sobre “un problema social que segueix existint perquè les presons són plenes de toxicòmans que no han fet res més que alimentar la seva addicció com bonament han pogut”.

Històries cruels en art menor

I, esclar, la realitat també omple els versos del nou disc, novament prodigis d’art menor al servei del rock’n’roll. “La realitat social ha arribat a un nivell tan visceral que encara que no ho vulguis has de tractar segons quins temes, perquè t’arriben a les entranyes. S’estan passant molt amb la gent. Tanmateix, intento donar-hi un punt artístic, ser més subtil i buscar un punt de vista interessant”, explica Santiago, que en el nou disc s’endinsa en els estralls de la crisi en cançons com Santos Inocentes, Firme aquí i Ciudad satélite. Això sí, sempre adoptant punts de vista poc habituals. Oyonarte en posa com a exemple Firme aquí, una cançó sobre les estafes bancàries que Santiago canta des de la perspectiva del banquer que enganya un avi. “És un tema molt fort però explicat amb subtilitat”, diu el baixista. “Que és una cosa indignant ja ho sap tothom -precisa Santiago-. El més fàcil era quedar-me en el costat de l’avi i fer un rock molt indignat. Però explicant-ho des de l’altra banda de la taula em va sortir una melodia pop, tot molt amable, que és com ens van vendre una cosa que entrava com un pastisset però que en realitat estava enverinat. Així queda més evident la crueltat de la història”.

Musicalment, Oyonarte reconeix que mentre enregistraven el disc va tornar a escoltar l’àlbum Harvest, de Neil Young, que l’ha inspirat en cançons com Perra tuerta. Sí, una vegada més hi ha gossos en un disc de Los Enemigos. “És veritat que tinc moltes cançons de gossos. Els gossos i els humans són els únics animals que es busquen problemes. Hi ha gossets petits que es creuen llops i es fiquen en uns sidrals...”, explica Santiago.

La nova etapa de Los Enemigos té prolongació en directe, amb una gira que passarà per la sala Bikini de Barcelona el 20 de març.