Macbeth

Grans barbes històriques contemplen el nou Macbeth,

i el nou Macbeth torna la mirada pagant peatge

als mestres Shakespeare, Welles, Polanski i Kurosawa,

sastres d’un text que a uns va gran i a d’altres estret.

Justin Kurzel es troba còmode dins el vestit,

creatiu en l’estètica i modern en l’estampat.

Adaptant als videojocs aquesta peça teatral,

ajusta el discurs perenne en el món d’ Assassin’s creed.

Kurzel prepara el film d’aquest mític videojoc,

però ja s’entrena en batalles shakespirianes,

que de vegades es dirien pensades per la Play,

tot i ser poderoses, cine pur de ferro i foc.

Amb tant d’espectacle i esplendor audiovisual,

surt perdent la part de drama, que a Macbeth és rovell.

I els neguits d’un cap escalfat per una corona

mai colpegen i esdevenen gran tragèdia moral.

No és pas culpa de Fassbender i el seu turment,

que ell compleix com a malaconsellat rei escocès.

Potser sí de la Cotillard, Lady Macbeth tova:

el verí de l’ambició ens el transmet malament.

No és una mala pel·lícula aquest Macbeth nou.

Si no has llegit Shakespeare, et pot despertar el cuc.

Però potser hi ha massa formatge i molt poc pa:

respecta la mètrica, però l’emoció no es mou.

Al cor d’una obra no s’hi arriba dialogant en vers.

Potinejar alexandrins té textura i fa culte.

Com aquesta crítica, tan forçada i maldestre.

Però com a lector-espectador, no ho entens: et perds.