BarcelonaParticipar en el programa televisiu La Voz ha multiplicat la popularitat de Malú, però només amb això no n’hi ha prou per convocar al Palau Sant Jordi 17.000 persones (el segon cop en aquesta gira). Aquest públic majoritàriament femení la va rebre ahir amb una poderosa ovació quan, vestida de negre i acompanyada d’una banda àmplia, va aparèixer en un escenari amb forma de ferradura per atacar Ni un paso atrás, una de les balades inflamades del disc Sí (2013). Per trobar el secret de la connexió de la cantant madrilenya amb el públic, més que la televisió potser és més rellevant escoltar-la quan canta A prueba de ti, concretament quan enlaira el vers “ Desde que no estás me siento libre ”, sobretot quan fa un riure burleta.
Aquest segon que condensa indiferència i autoafirmació explica bona part de l’èxit de Malú, una cantant que interpreta amb seguretat fins i tot les inseguretats. A aconseguir aquest efecte també hi ajuda que en gairebé totes les cançons tinguin protagonisme uns guitarristes d’evident filiació heavy i un bateria que l’empaita perquè el seu pop melòdic, lleugerament flamenc, traspuï sempre una èpica rockera que obliga Malú a cantar com si cada cançó fos l’última. I sovint barallada amb una bola de so que perjudica la veu. Ahir va deixar A prueba de ti per a la part final d’un concert l’objectiu del qual, segons va dir ella, era que la gent sortís “amb un somriure a la cara”.
El relat de la nit va caminar amb petits canvis de vestuari i sense abaixar el ritme fins que va interpretar Desaparecer, la cançó que li va escriure Dani Martín. Va arribar aleshores una part amb projeccions geomètriques sobre un teló darrere del qual es transparentava la figura de Malú, que, per cert, al final del concert va dir que estava refredada. Creat el clima, va cantar peces més recollides com Devuélveme la vida, en què per fi la veu va sonar clara i poderosa. De fet, no li cal la càrrega rockera per omplir un espai com el Sant Jordi, però de moment sembla que no hi confiï.
Més intimitat va buscar enllaçant Ángel caído i Te voy a olvidar, abans de recuperar la pistonada èpica amb Ahora tú i d’encarar un doble bis amb peces com ara una rotunda Aprendiz només amb piano, Blanco y negro i Como una flor. I sí, a la sortida, somriures en moltes cares.