Max Glaenzel, l’escenògraf que marca les regles del joc
BarcelonaSobre una taula de l’estudi de Max Glaenzel -que és una ala de casa seva, en una finca antiga del carrer Nou de la Rambla- hi reposa un os gegant. És un fèmur de vaca que van comprar a Mercabarna i que ara miraran de reproduir amb algun material lleuger: en necessiten 800 per omplir l’escenari del Giulio Cesare que Àlex Rigola estrenarà al Teatro Stabile de Milà el febrer del 2017. En una altra taula està construint una maqueta de la Rothko Chapel de Houston, que serà l’escenografia del pròxim espectacle de la companyia de dansa La Veronal per a l’Òpera de Göteborg.
Els projectes no s’aturen: signa sis o set espectacles a l’any i té en cartell dues escenografies als teatres públics de Barcelona: una és la barberia dels anys 50 de Victòria, al Teatre Nacional -un exemple naturalista però amb sorpresa: s’eleva tota sencera-, i l’altra és l’espai de Maria Estuard al Teatre Lliure -amb pocs elements que simbolitzen el jardí, la presó o l’interior d’un castell-. Dos formats i dues estètiques que demostren la seva capacitat d’adaptació. “Són molt diferents però alhora les sento molt meves i hi he treballat amb molta llibertat”, assegura Glaenzel.
“D’entrada m’interessa més no estar sotmès al realisme. El teatre té aquesta capacitat de ser lliure i és molt emocionant buscar poesia o buscar altres maneres d’explicar la realitat. Però reconec que hi ha exercicis de simulacre de la realitat que també m’estimulen i m’hi sento còmode”. La tarima de fusta sobre aigua d’ El ball o la casa d’ Agost són dos exemples memorables d’aquesta dualitat.
Llibertat, però al servei de l’obra
L’entrada en el món de les arts escèniques va ser espontània: Max Glaenzel (Barcelona, 1971) estudiava disseny industrial a l’Escola Massana quan la seva germana, l’actriu Mònica Glaenzel, va crear una companyia que necessitava tècnics i nois-per-a-tot. El 1992, amb 21 anys, va debutar com a escenògraf de la companyia que més tard s’anomenaria Kràmpack. El cop de sort va venir cinc anys després, quan van treballar amb l’autor i director Sergi Belbel al musical Sóc lletja i van imposar-li els seus escenògrafs -Max Glaenzel durant més d’una dècada va fer tàndem amb Estel Cristià-. Allò els va obrir les portes de la Sala Beckett i d’allà a la resta de teatres.
“Tenint en compte que el teatre és una experiència espacial, l’escenògraf és el que marca les regles del joc de la trobada entre espectador i obra”, afirma. “És una feina artística, vinculada a la creació col·lectiva, però alhora és artesana, perquè implica començar de nou cada vegada, inventar nous recursos, noves regles del joc... Moltes vegades també em sento un intèrpret d’un text o de la idea d’un director. No fem un dibuix a l’aire d’una idea genial sinó que responem a les necessitats d’un espectacle”, explica, amb la visió d’un dissenyador industrial. “El gran perill de l’escenògraf és que la teva aportació cridi: «Sóc aquí, sóc gran i bonica». Crec que hem d’estar per sota: ser més suport que embolcall”, opina.
L’espai de llibertat que se li atorga depèn del director i del projecte. El que més li agrada és “el privilegi d’estar des del principi en un procés de creació i que les teves propostes formin part després de la dramatúrgia i de l’imaginari de l’obra”. També disfruta quan toca passar del projecte abstracte a la realitat, ser als assajos, “quan l’espectacle està molt viu i s’ha de ser allà si cal replantejar coses”.
Glaenzel ha tingut llargs idil·lis amb alguns directors, com el mateix Belbel, Carlota Subirós, David Selvas, Toni Casares o Àlex Rigola -si hagués de triar un espectacle seu es quedaria amb el 2666, que li va valdre un Max -. “Anem creixent junts i un espectacle alimenta el següent”, afirma. Vincles com el de Rigola li han permès, per exemple, treballar a Alemanya, però també li interessa canviar de paisatge i de llenguatge, i això passa per connectar amb nous creadors. Al marge de l’experiència i els èxits, Glaenzel viu cada nou encàrrec com si fos el primer: “És molt emocionant i alhora encara em fa molta por”.