BARCELONAAbanda de magnífic, poètic i encisador, el concert de Maria Rodés diumenge a la plaça Reial va servir per constatar un cop més el que ja sabíem: la música independent viu a Catalunya un dels moments més dolços de la seva història. Rodés, que presentava el seu nou disc, Sueño triangular , es va envoltar sobre l'escenari de membres de La Iaia i dels Surfing Sirles, però a més a més es va acomiadar amb versions de L'ocell , de Joan Colomo, i Noi coix , dels Anímic. L'altíssima qualitat de totes aquestes propostes i el grau de sintonia entre elles és innegable. Amb aquesta certesa, i tenint en compte que l'escenari de la plaça Catalunya proposava dues actuacions totèmiques de l'època més hippy i passada de voltes del rock català (Pau Riba i Oriol Tramvia), sorgia la pregunta següent: ¿és possible establir connexions entre el moment actual i l'efervescent escena musical que bullia als anys 70?
Sens dubte. Només calia veure qui acompanyava Pau Riba sobre l'escenari. A més de dos membres de De Mortimers, d'Ivan Telefunken a la guitarra i del fill petit de Riba, Llull, a la bateria, destacava la presència de Mau Boada (Esperit!, Les Aus), un dels músics més interessants dels últims anys i membre destacat de la celebrada escena del Montseny. Per si no n'hi hagués prou, Joan Pons (El Petit de Cal Eril) va pujar a cantar Al matí just a trenc d'alba . Va ser un dels moments àlgids d'un concert meravellosament surrealista que va posar en escena el disc Jo, la donya i el gripau (1971) amb molts elements teatrals deliciosament absurds (ballarines, el part d'una guitarra, l'escrot de Riba traient el cap per sota la faldilla) i les col·laboracions de Pauet i Caïm Riba (membres de Pastora) i l'artista cyborg Neil Harbisson.
Continuant amb la vena transgressora d'Oriol Tramvia, que moments abans havia fet riure (i pensar) els assistents, durant la Dansa de la terra Riba va instar el públic a picar de peus per fer fora els "dimonis" que van irrompre a la plaça de Catalunya quan hi acampaven els indignats . Finalment, va desitjar bones festes amb Quan la Mercè està contenta somriu i pica de mans .
'L'estaca', en àrab i amb violí
També va somriure i picar de mans el públic de la plaça de la Catedral en l'actuació de la tunisiana Emel Mathlouti, sobretot quan va interpretar una versió en àrab de L'estaca . Acompanyada d'un violinista, un percussionista i un teclista, va convertir l'himne de Lluís Llach en un valset de ritme trepidant que semblava tocat per un conjunt portuari de música klezmer . Va ser un dels punts àlgids d'una actuació dominada pels jocs entre les harmonies àrabs i els ritmes electrònics. Cap al final, el públic es va aixecar de la cadira i va participar en un aquelarre rítmic de gairebé deu minuts. En un bis més pausat i emotiu, Mathlout va cantar Kelmti horra [La meva paraula és lliure], l'himne de la primavera tunisiana .
Als voltants del Macba, la tercera jornada del BAM va tenir llegendes com l'ex Surfin' Bichos Joaquín Pascual, que per fi ha debutat amb un disc al seu nom, i que va oferir un concert impecable, entre el rock psicodèlic i el pop hipnòtic. O com La Estrella de David, cada vegada més sòlids gràcies a cançons com Anita i la ultrairònica La gran fiesta de la democracia . Més joves són la murciana Lidia Damunt i els madrilenys Los Punsetes. La primera, sola amb la guitarra i una caixa de ritmes, va adaptar les peces del disc Vigila el fuego , produït per Hidrogenesse, al format d'un magnífic repertori de folk-rockabilly que va tancar enllaçant dos dels seus clàssics: Ocho caballitos de mar i Aloes de 50 metros . Los Punsetes, que en directe encara no han trobat encaix per a les cançons del nou disc, van tenir problemes de so que van perjudicar el seu pop elèctric. Tot plegat, en una Mercè que ha sigut de les més multitudinàries de la història.