Mor Alfredo Landa, el Jack Lemon del cinema espanyol

Barcelona.Tan capaç de fer que un país acomplexat i reprimit es rigués d'ell mateix com d'emocionar el jurat del Festival de Canes amb una interpretació dura i corprenedora. Alfredo Landa, que ahir va morir als 80 anys al seu domicili madrileny, és un nom indispensable per explicar la història del cinema espanyol, i no només perquè el seu cognom va servir per batejar una categoria cinematogràfica, el landisme.

Navarrès emigrat a la capital per obrir-se camí com a actor, debuta al cinema amb un petit paper a Atraco a las tres . Instal·lat en el registre còmic, s'especialitza ràpidament en el paper d' espanyolet típic, tan visceral i lúbric com poc atractiu, una caricatura que celebrava l'arquetip i el filtrava a través de la comèdia. Com el Jack Lemon dels films de Billy Wilder, Landa representava l'home del carrer de l'època, amb tots els seus defectes i clixés. Defenestrat per la crítica i la intel·lectualitat de l'època, el landisme va rebre el suport incondicional del públic: els més de 4 milions d'espectadors de la farsa No desearás al vecino del quinto , del 1970, van convertir-la en la pel·lícula espanyola més vista de la història fins que Torrente 2 va superar-la 31 anys més tard. L'actor mai va renegar del landisme, atorgant als seus personatge categoria de "retrat sociològic". "Ho donava tot per aquells personatges calents i frustrats en què no creia. Però vaig fer totes les pel·lícules amb il·lusió, i la il·lusió no es traeix", es justificava.

Més enllà de l''espanyolada'

Amb el canvi de règim i els nous aires socials de la Transició, Landa va saber deixar enrere l'espanyolada i descobrir al públic nous registres. A El puente , José Antonio Bardem va dinamitar simbòlicament el landisme embarcant l'actor en una escapada sexual a Torremolinos que acabava en una platja desèrtica i sense sueques a la vista.

Un dels grans responsables de transformar la percepció de Landa com a actor va ser José Luis Garci. Com havia fet abans amb José Sacristán, Garci va capgirar el personatge castís de Landa, primer amb la crítica consumista Las verdes praderas i després amb l'insòlit noir en homenatge a Dahsiell Hammett El crack , en què l'actor interpretava el detectiu privat Germán Arteta i que va tenir una inevitable continuació, El crack 2 . Landa i Garci van formar una societat productiva i van col·laborar en 10 pel·lícules: Canción de cuna, La herida luminosa, Tiovivo c. 1950 , etc. El 2008, tanmateix, actor i cineasta van protagonitzar una sonora picabaralla pública quan Garci va rebutjar entregar a Landa el Goya honorífic en l'homenatge que li va fer l'Acadèmia Espanyola.

Sants innocents

Un dels punts culminants de la trajectòria de Landa va arribar el 1984 amb Los santos inocentes , una adaptació de Mario Camus de la novel·la de Miguel Delibes, un film que va conquerir l'únic premi interpretatiu en la història del cinema espanyol al Festival de Canes, ex aequo per a Paco Rabal i Alfredo Landa.

Durant els 80, el navarrès no afluixa: es posa sota les ordres d'autors de prestigi com Martín Patino ( Los paraísos perdidos ) i Borau ( Tata mía ), torna a la comèdia pura amb La vaquilla , del mestre Berlanga, guanya el seu primer Goya amb El bosque animado , de José Luis Cuerda, i es mou als baixos fons barcelonins a Sinatra , de Francesc Beatriu, on interpreta un imitador del cantant. Sense perdre mai el favor popular i amb més de 130 rodatges al darrere, el 2007 va posar punt final a la seva carrera al cinema.