Mor Claudia Cardinale, l'actriu indomable, als 87 anys
L'actriu va ser un dels símbols del cinema italià gràcies a pel·lícules com 'Il Gattopardo', 'Vuit i mig' i 'Fins que li va arribar l'hora'
BarcelonaClaudia Cardinale, el glamurós símbol del cinema italià, ha mort aquest dimarts als 87 anys a Nemours (França) després d’una carrera llarga i diversa al cinema i al teatre, segons informen mitjans francesos recollits per l’agència Reuters. Interpretacions a pel·lícules com Il Gattopardo, Vuit i mig i Fins que li va arribar l'hora la van convertir en mereixedora d'un capítol propi en la història del cinema.
Nascuda i crescuda a Tunísia en una família d’origen sicilià, Claudia Cardinale va iniciar-se en l'actuació gràcies a un concurs de bellesa a Tunis, que de premi tenia un viatge per assistir a la Mostra de Venècia. I amb una altra anècdota, ja que en els seus primers films l’havien de doblar, perquè només parlava el dialecte sicilià familiar i el francès de l’escola de Tunísia on havia estudiat. Per exemple, en la versió italiana original d’Il Gattopardo va haver de ser doblada.
El seu primer llargmetratge va ser Goha, de Jacques Baratier, el 1958, i va començar a destacar amb Rufufú (1958), de Mario Monicelli. El productor d’aquell film va ser Franco Cristaldi, amb qui Cardinale es casaria el 1966. Luchino Visconti ja la va tenir present per fer de Ginetta a Rocco i els seus germans (1960), on va coincidir amb Alain Delon. Eren papers secundaris que ella va saber aprofitar per consolidar la tècnica interpretativa, sobretot una mirada tan aviat oberta com caiguda. Els primers papers protagonistes van arribar ben aviat, al costat de Jean-Paul Belmondo en dues produccions franco-italianes: Cartouche, de Philippe de Broca, i La viaccia, de Mauro Bolognini, totes dues del 1961. I també el mateix any a La noia amb la maleta, sota la direcció de Valerio Zurlini.
La indústria la va voler tancar en el calaix de la bellesa que obsessiona els homes. "És el millor invent italià des dels espaguetis", va arribar a dir l'actor David Niven, amb qui va compartir La pantera rosa (1963), de Blake Edwards. A principis dels seixanta els productors la promocionaven com a mite sexual sofisticat. I així eren els seus papers. Fins i tot Luchino Visconti, que la va dirigir a Il Gattopardo (1963), la presentava dins l'estereotip: "És una gata esplèndida, ajaguda al divan, esperant que l'acariciïs. Però ves amb compte, que la gata pot convertir-se en un tigre".
Federico Fellini i Sergio Leone
La carrera de Claudia Cardinale es va disparar arran del film de Visconti, i de seguida va adquirir l'estatus d'estrella, tant al cinema italià com al nord-americà. Pel·lícules com El magnífic cornut (1964), d'Antonio Pietrangeli, i Els professionals (1966), de Richard Brooks, insistien en mostrar-la com a objecte de desig singular. I va ser Federico Fellini qui va veure el potencial de Cardinale per representar "la figura de la mare terra", tal com explica l'historiador Christopher Frayling al llibre Sergio Leone. Something to do with death. El paper de Claudia a Vuit i mig és el que va fer que Sergio Leone la triés per ser Jill McBain a Fins que li va arribar l'hora (1968; C'era una volta il West en el títol original en italià).
Leone la va filmar com ningú no l'havia filmat abans, mantenint el primer pla perquè Cardinale l'omplís de profunditat, passat i resiliència. Ella és la dona indomable que les ha vist de tots els colors i que per això mateix pot aguantar-li la mirada al personatge que interpreta Henry Fonda, segurament el dolent més detestable de la història del western. La seva Jill, una prostituta que acaba encarnant la possibilitat d'una vida més amable, és "la mare terra" que havia vist Fellini i que aquí alleuja els assedegats i repara els damnificats per la brutalitat. És l'eix de la pel·lícula, i així ho va veure ella: "La Jill és dura i determinada. Sap el que desitja i actua en conseqüència fins que ho aconsegueix. No es troben gaires papers de dones així als westerns".
Quan es va estrenar Fins que li va arribar l'hora, Claudia Cardinale ja havia assolit unes quantes fites, com ara protagonitzar el drama tràgic Sandra (1965), novament amb Visconti; i triomfar en comèdies com No feu onades (1967), d'Alexander Mackendrick, i en drames bèl·lics com Els herois estan morts (1968), de Joseph Sargent. Va mantenir l'estatus d'estrella en produccions internacionals com La tenda vermella (1969), una aventura àrtica amb Sean Connery i direcció de Mikhail Kalatozov, i, a principis dels setanta, en films com El clan dels marsellesos (1972), de José Giovanni, en què va compartir protagonisme amb Jean-Paul Belmondo i Michel Constantin. En aquella època va rebre el qualificatiu de "la indomable" perquè va desafiar el protocol del Vaticà a l’assistir a una recepció amb el papa Pau VI en minifaldilla.
Tanmateix, també va patir alguna decepció, com quan Visconti la va descartar per a L’innocent (1976). I no va ser l'única: Sergio Leone tampoc va comptar amb ella per al paper de Carol a Hi havia una vegada a Amèrica (1984). Segons el director italià, Claudia Cardinale no encaixava en un film amb personatges "a l'estil de Nova York".
En la segona meitat dels setanta, i després del divorci de Cristaldi, va viure un cert ostracisme. “Em vaig quedar sense diners”, va explicar més tard. Franco Zeffirelli la va rescatar el 1977 per a una sèrie de televisió, Jesús de Natzaret, en què va compartir repartiment amb Robert Powell, Olivia Hussey, James Mason, Laurence Olivier, Anne Bancroft, Anthony Queen, Ian McShane i Fernando Rey. El relatiu ostracisme no va afectar l'eficàcia interpretativa de Claudia Cardinale, que a principis dels vuitanta va interpretar dos personatges molt especials i plens de risc: la Molly de Fitzcarraldo (1982), de Werner Herzog, i Clara Petacci a L'amant de Mussolini (1984), de Pasquale Squitieri, pel qual va guanyar un Globus d'Or italià. Altres vegades assumia papers secundaris, com a La pell (1981), de Liliana Cavani, i Un home enamorat (1987), de Diane Kurys, però de tant en tant recuperava les lletres més grosses del cartell, com a Atto di dolore (1990), de Squitieri, també premiat amb un Globus d'Or italià.
Instal·lada a França des del 1989, va tenir una etapa dedicada al teatre, amb actuacions en obres de Luigi Pirandello, Tennessee Williams i Alberto Moravia, algunes dirigides per Squitieri. Tanmateix, no va abandonar mai el cinema, i el 2012 va acceptar la proposta de Fernando Trueba per participar en la pel·lícula El artista y la modelo (2012), al costat de Jean Rochefort i Aida Folch.