Els Amics de les Arts celebren "un miracle de 20 anys"

BarcelonaUn pastisser vestit de gos, una actriu, quaranta cantaires, un quartet de corda, un trio de vents i l'entusiasme incondicional del públic que va omplir el Poble Espanyol. Amb aquestes eines Els Amics de les Arts van celebrar vint anys de trajectòria. O, com va dir Joan Enric Barceló, "aquest miracle de vint anys com a grup". Barceló, Dani Alegret i Ferran Piqué van aparèixer a l'escenari com a estrelles de l'entreteniment, tots tres amb vestits de color pastel i en una posada en escena de musical pop, d'aquells que poden passar de la grandiositat a la intimitat en un segon. Al davant, les 5.000 persones que havien exhaurit les entrades en un parell d'hores quan es van posar a la venda l'octubre del 2024. L'objectiu d'uns i altres: tornar a casa satisfets després de dues hores inevitablement sentimentals, però sense la sensació d'haver participat en un comiat. De fet, res fa pensar que ho fos, malgrat el caràcter retrospectiu de la nit.

Els Amics de les Arts tenen el discret encant de les coses previsibles. Sorpreses disruptives, les justes, com ara el gir de guió de la lletra de L'home que treballa fent de gos, l'autoironia d'El seu gran hit i la bachata sense passar-se de Tothom se separa. El que preval, encara més en un concert com el de divendres al Poble Espanyol, és respondre a les expectatives amb un bon xou i amb un repertori diguem-ne canònic, amb cançons que un seguidor del grup triaria per a una llista de reproducció. Amb això ja feien, però, atès que es tractava d'una ocasió especial, van voler premiar la fidelitat del públic amb la participació de l'Orfeó Català, que, dirigit per Pablo Larraz, va redimensionar cançons com Tots els homes d'Escòcia i va afegir un toc de gòspel a Louisiana o els camps de cotó.

El que passa sempre en directe amb aquesta cançó és el triomf màxim d'Els Amics de les Arts i segurament allò que voldrien tenir tants grups. El trio l'anuncia. El públic, només el públic, en canta les primeres estrofes. Aleshores s'hi afegeix Piqué, després Barceló, Alegret, el quartet de corda i finalment l'Orfeó Català. I quan acaba, resulta que el públic l'ha cantat de cap a peus sense cridar i amb una afinació notable. Segurament conscient de la comunió que es produiria, Barceló va introduir Louisiana o els camps de cotó amb paraules d'agraïment. "No canviaríem mai la vida que hem tingut la sort de viure. Tenim la certesa que hem vingut al món a fer això, a fer-ho nosaltres tres i a fer-ho amb vosaltres". Va ser cap al final del concert, just després de 4-3-3, que van deixant anar tres pilotes gegants entre el públic i abans de Jean-Luc, el mascaró de proa del primer disc d'Els Amics de les Arts, i una de les cançons on més evident era la influència de grups que escoltaven fa vint anys, com els Hefner del britànic Darren Haymen.

"Som Els Amics de les Arts, sou Els Amics de les Arts", cridava el grup com ho faria una colla d'amics esperonats per l'eufòria en el moment culminant d'una festa d'aniversari. De les festes es recorden les sensacions bones o les tragèdies. De les primeres, n'hi va haver unes quantes, al concert: la riquesa estructural d'El matrimoni Arnolfini, el color acústic de No ho entens, el quartet de corda a L'affaire Sofia (amb la rima "Schopenhauer / after hour", que continua fent feredat, però), el trio de vent-metall contribuint a fer més expansiu el pop del grup i la reacció del públic durant i al final de cada cançó. Igualment, serà recordat amb simpatia que van enredar Jordi Roca, "el millor pastisser del món", perquè es disfressés de gos i sortís a l'escenari amb un pastís d'aniversari.

"Una barrija-barreja de cançons"

I no hi va haver cap tragèdia, perquè sempre mana la professionalitat escènica i musical. Però potser sí que s'oblidarà la manera com van despatxar uns quants hits a còpia de medley. "Una barrija-barreja de cançons", tal com va dir Piqué. També és típic de les festes, que la gent perd la paciència i no deixa acabar les cançons o n'escapça les introduccions. En el primer medley, d'un caràcter més pròxim al teatre musical, hi va aparèixer l'actriu Júlia Bonjoch per cantar Bed & breakfast; i al segon el trio es va refugiar en el format acústic amb el quartet de corda per recordar fragments de temes com Reykjavík i Preferiria no fer-ho. Però cap de les dues barrija-barreges van acostar-se a l'efecte que sí que van aconseguir abans i després amb interpretacions completes de cançons com Les paraules que triem no dir i L'home que dobla Bruce Willis.