Bill Murray, millor rapsode que cantant al Liceu

BarcelonaEn general agradable i distesa, l'actuació al Liceu de l'actor nord-americà Bill Murray i el trio del violoncel·lista alemany Jan Vogler va tenir un parell de moments extraordinaris, curiosament com menys comèdia hi havia. Un va permetre constatar la fondària interpretativa de Murray. Va ser al principi d'aquest espectacle titulat New worlds i que combina lectures literàries amb peces musicals de Ravel, Piazzolla, Gershwin, Xostakóvitx i Bernstein, entre altres compositors. Tot plegat és un projecte fruit de l'amistat entre Murray i Vogler, el director artístic del Festival de Música de Dresden i impulsor, juntament amb el director Kent Nagano, de la interpretació historicista de la tetralogia de Wagner.

L'actor, davant el faristol, va llegir un capítol de París era una festa, d'Ernest Hemingway; concretament, el que explica la trobada de l'escriptor nord-americà amb el pintor búlgar Jules Pascin i dues germanes models al Cafè du Dôme de Montparnasse. Murray feia les veus dels quatre personatges transmetent l'alegria, la sordidesa i el dolor de l'escena, narrada amb la consciència del suïcidi de Pascin. Vogler, la pianista veneçolana Vanessa Perez i la violinista xinesa Mira Wang seguien la lectura amb silenci, el mateix amb què Murray, amagat darrere el piano, havia escoltat abans el segon moviment de la Sonata per a violí i piano núm. 2 de Ravel, i després una interpretació notable de La muerte del ángel, d'Astor Piazzolla. El to melancòlic i fins i tot elegíac va manar en la primera part de l'espectacle, la millor, amb dos pics més d'emoció poètica: les lectures de Song of a open road, de Walt Whitman, i d'un poema sobre l'oblit de Billy Collins.

Millor rapsode que cantant, Murray va cantar amb més pena que glòria It ain't necessarily so, de l'òpera Porgy & Bess, de George Gershwin. També la va fer cantar al públic, que només omplia la platea del Liceu. Hi havia ganes de somriure i picar de mans, i el recital va entrar en una altra fase, amb bromes sobre l'efecte de l'alcohol en els pianistes a propòsit de The piano has been drinking (not me), de Tom Waits, i un to de comèdia moderada. Murray va ballar com va poder el meravellós Oblivion de Piazzolla amb la violinista, i tot seguit va emular Van Morrison amb prou dignitat a When will i ever learn to live in god. Sí que es va lluir Vogler amb l'allegro de la Sonata per a violoncel en re menor de Xostakóvitx i acompanyant amb Schubert la lectura d'un fragment de la novel·la El caçador de cérvols, de James Fenimore Cooper. Per què Schubert i Cooper? Tal com va recordar Murray, el compositor austríac era un admirador de les novel·les de l'autor de L'últim mohicà.

La dansa ritual del foc, de Falla, va obrir un tram final protagonitzat per West Side story, de Leonard Bernstein, amb resultats desiguals: millor com més intenció hi posava Murray a alguns versos (sobretot els d'America, on també va brillar especialment el diàleg entre violí i violoncel), més delicat quan va cantar Somewhere. Amb el públic a la butxaca recompensat amb simpatia, els bisos van incloure la cançó The way it is, de Bruce Hornsby, i Vogler va tenir el detall d'homenatjar Pau Casals amb El cant dels ocells per tancar una hora i mitja d'un espectacle sense pretensions.