Anna Alàs i Jové: "Donar suport al talent local no és provincianisme, sinó un ús adequat dels impostos"

BarcelonaLa mezzosoprano Anna Alàs i Jové (Terrassa, 1980) viu un dels millors moments d'una trajectòria artística desenvolupada sobretot a Alemanya. El 6 de juliol s'estrena en el paper principal de l'òpera Carmen de Bizet a Heidelberg, amb direcció escènica d'Anja Kühnhold. A més d'una notable carrera operística, Anna Alàs i Jové és una magnífica liederista, una faceta en la qual encapçala propostes com Lírica catalana, amb la pianista Laura de Arenzana, i Dames d'Ègara, un projecte amb el pianista Maxim Shamo que inclou joies com uns poemes de Marta Pessarrodona musicats per Elisenda Fàbregas. "Són quatre cançons molt boniques, i durant l'estudi vaig haver de parar perquè estava plorant com una Magdalena", explica en una entrevista amb l'ARA a la cafeteria del Palau de la Música.

Contenta amb debutar com a Carmen?

— Molt. Era una il·lusió de sempre, crec que per a la gran majoria de mezzosopranos ho és, però volia que arribés quan em sentís preparada a tots els nivells, perquè és un paper que et demana molt. Demana maduresa personal, matisos actorals, poder sostenir el viatge, tant vocalment com emocional i, evidentment, una veu que hagi guanyat en dimensió, però que no hagi perdut flexibilitat. La partitura de Bizet requereix flexibilitat, colors, matisos... Per tant, sí, estic contenta perquè penso que m'arriba en un molt bon moment.

Quina decisió creus que ha marcat la teva trajectòria artística?

— Marxar a Viena. Vaig deixar l'Orfeó Català per formar-me a Viena, i allò va marcar sens dubte el meu esdevenidor. D'una banda, perquè va ser el meu primer contacte regular amb la manera de fer música a Centreeuropa. Em va permetre veure meravelloses veus a l'Òpera de Viena durant un parell d'anys a preu de saldo, amb les places de peu dret, per dos euros o una cosa així. Em va millorar molt l'alemany, fins al punt de poder-me moure amb fluïdesa en el món germanòfon, i em va posar al davant en quin nivell estava la competència fora de Catalunya. Fins i tot vaig començar a veure alguna de les pistes de cap on aniria el mercat de la lírica, que hi ha hagut un canvi substancial en com va fer carrera Victòria dels Àngels i com s'està fent avui dia. Quan vaig tornar a estudiar a l'Esmuc, ja tenia molt clar que hi tornaria, a Centreeuropa.

El pas següent ja és Alemanya. Karlsruhe?

— A Karlsruhe vaig fer l'Erasmus. Tenia molt clar que faria un Erasmus a fora i aquesta vegada sí que la meva preferència era Alemanya, no Àustria.

Em pots descriure el canvi que vas percebre en el mercat de la lírica?

— Una cosa és l'ofici i l'altra el mercat. I convé molt que els artistes ho tinguem separat per la nostra salut mental. L'ofici, la música, continua sent el mateix, o procurem que sigui el mateix: comunicar a través de la música és gaudir-la; gaudir en els assajos i en les funcions; gaudir de la partitura i del viatge artístic que fas. En el mercat s'ha establert molt fortament el sistema d'agències, fins al punt que avui en dia és molt estrany poder arribar a fer una carrera sostenible en el temps i en escenaris destacats, amb qualitat de presència i de sou, si no tens algun tipus de representació dins el sistema d'agències. La nova generació ho té molt clar, perquè de ben joves han de tenir molt present aquesta situació. D'altra banda, hi ha la pressió estètica de Hollywood, que va arribar a la clàssica no et sabria dir exactament quan, perquè tampoc podem dir que la generació de Maria Callas n'estigués lliure, tot i que era diferent. Aquesta pressió estètica és molt més fàcil gestionar-la i explotar-la quan ets molt jove, perquè és molt més fàcil que tinguis sex appeal, que tota la roba et quedi molt bé i que puguin fer-te moltes fotos i puguis vendre molts productes. Això ha comportat un edatisme estètic, d'aparença, que la veu no accepta. La veu requereix una evolució molt ben pautada.

I cal estar preparat per gestionar la pressió.

— Sí. Cal maduresa artística per entomar la pressió d'un ofici en què algú et dirà que vals o que no vals. Això requereix tenir el cap ben posat per poder estar serena i tan feliç com sigui possible. Aquesta exigència pot fer que talent jove fantàstic es perdi pel camí, però que se substitueixi també molt ràpid. Per tant, ens podem convertir en una mercaderia d'un sol ús. A més a més, perdem la possibilitat de veure evolucionar veus molt interessants d'artistes que assoleixen la plenitud als 40 anys. I no només passa amb les veus greus; una lírica lleugera també pot convertir-se en una lírica espectacular als 40. L'edatisme ho limita molt, i la tirania de la pressió estètica afecta tant a homes com a dones: l'alçada, tenir cabells o no tenir cabells, estar musculat o no, si pots sortir a escenari sense samarreta o no, si estàs prou prima, si tens els pits ben posats, etc.

La direcció d'escena també juga amb aquests elements cada vegada més.

— No estic d'acord amb donar-li només la culpa a les direccions d'escena. Penso que avui en dia la responsabilitat rau en diferents àmbits.

Inclosa la premsa.

— Exacte, tu ho has dit. El màrqueting és molt poderós perquè una cosa que ha marcat el canvi de mercat és que fa vint anys estàvem en capitalisme i avui en dia estem en neoliberalisme, això no es pot obviar.

Treballes a Centreeuropa, un àmbit cultural que prestigia les companyies estables i els cantants de repertori, que és una cosa que a Catalunya no tenim de manera tan estructural.

— M'agrada molt la combinació d'un ensemble de veus estables amb convidar veus excepcionals de l'star system. La combinació d'aquests dos elements fa que tinguis el públic motivat. I també l'ensemble, perquè li arriben aquestes veus i l'inspiren. Tendir a donar suport al talent local no és provincianisme, sinó sostenibilitat i un ús adequat dels impostos. Per això m'agrada molt aquesta combinació i és la que veiem a grans teatres que admirem de Zúric, Múnic, Viena, Berlín... tots funcionen així. Tens uns cantants amb un sou fix cada mes que canten la gran majoria de les funcions. Això també fa que el públic agafi afecte a aquestes veus i les segueixi. Ens omplim la boca parlant del Barça i n'estem orgullosíssims, de com funciona el planter de La Masia, i no ho volem aplicar en altres àmbits com podria ser pujar un planter de veus catalanes.

A Catalunya s'ha fet més amb les formacions instrumentals i els cors que amb les veus solistes.

— Absolutament: els cors, tot i que no hi ha prou cors professionals a Catalunya, i les orquestres. Són els que tenen formacions estables, i tothom ho veu molt normal, em sembla meravellós. Així construeixes un so, ve un mestre Pons, et treballa l'orquestra i li treu el suc. I amb el cor del Liceu igual. Ens falta un cor nacional vinculat a L'Auditori, però tenim una OBC i, afortunadament, una Simfònica del Vallès. Sí, això està normalitzat.

Justament en la presentació de la temporada del Palau de la Música, el compositor Josep Ollé ha dit que La Masia del Barça precisament i l'escola coral de l'Orfeó Català eren referents per tirar endavant el país.

— És una escola fantàstica i molt necessària, però on van, les veus de l'Orfeó? Moltes han de marxar fora. És important entendre que no sacrifiquem les hores de lleure ni certes bogeries de la joventut per formar-nos com a cantants per cantar 5 minuts dalt de l'escenari. 5 minuts dalt de l'escenari és el Barça juvenil, i ningú espera que La Masia inverteixi diners en talent i porti talent de tot el món per deixar-los jugant al juvenil. Hem perdut esperit de risc. Qui no s'arrisca no pisca, diem en català. S'ha de sortir de la zona de confort i explorar els límits per créixer com a artista. Si no ens donen aquest espai, els artistes ens l'hem de buscar.

A propòsit de la teva interpretació a Giuseppe riconosciuto al Palau de la Música, el crític Jaume Radigales va escriure a l’ARA: "La mezzosoprano Anna Alàs, sempre luxosa, incomprensiblement absent de les temporades del Liceu". Com és, això?

— Valoro moltíssim que la família i els amics es desplacin fora de Catalunya per veure'm cantar òpera. O conèixer els Amics del Liceu sortint de cantar Wagner a l'Òpera de Leipzig. Però sí, a mi, com a altres companys, em plauria molt que el teatre trobés una proposta que encaixés en el meu moment professional.

Els teus límits els has explorat bastant, perquè vas de Cavalli, Monteverdi, Terradellas i Händel a Rossini, Bizet, Elisenda Fàbregas i Raquel García-Tomás. No t'ha fet por que el teu registre fos ampli cronològicament i estilísticament.

— Sí que he tingut por, sí. Estaria boja si no en tingués. El que passa és que vaig aprendre que el creixement artístic implica superar aquesta por, superar reptes.

T'ho dic també perquè a vegades hi ha el risc que t'encasellin, com quan a una cantant li diuen "magnífica veu per a repertori barroc", i ningú pensa que pot fer altres coses.

— Adoro artistes que estan encasellats en el barroc, no té res de dolent. M'interessen moltes coses diferents, tant dins de la música com fora. Ha estat la carrera que m'hi ha portat, no era un pla premeditat, però m'hi he anat trobant i, esclar, havia de pagar el lloguer. L'art és molt bonic, però al propietari del pis li he de pagar amb diners, no em puc presentar a cantar-li. És molt important que un artista tingui clar que ha de poder viure d'això perquè si no, ho haurà de deixar, i no ho volem deixar. És la carrera que m'hi ha anat portant, i he tingut bona rebuda creant noves obres al costat de nous compositors, creant nous rols; també investigant la praxi històrica amb companys que m'han inspirat moltíssim i m'han ajudat a créixer en aquest àmbit. També he tingut bona rebuda en el bel canto i en la clàssica. El secret és fer les coses amb molt d'amor i humilitat, i llavors hi ha la genètica de l'instrument, que no és mèrit meu.

Què vols dir?

— Que el meu mèrit és el suc que he tret d'aquest instrument, la veu, però l'instrument és una genètica. Tan aviat em permet fer colors molt delicats com treure més volum; té molta riquesa harmònica. I la humilitat et porta a voler ser valenta i mirar què més pots aprendre i de qui. Això és una de les belleses més grans que té el meu ofici: aprendre, desenvolupar-te, créixer.

A la teva família no hi ha antecedents musicals, oi?

— Professionals, no. Ara, de cantar per gust, bastants. L'avi estava als cors de Clavé i cantava caramelles. L'àvia sempre deia que s'havia enamorat d'ell sentint-lo cantar. La meva mare té una veu molt maca, el meu oncle també la tenia. I de la banda paterna, l'avi patern, que tenia un cervell privilegiat, tenia molta facilitat per a la música, per fer sonar qualsevol cosa que li posessis al davant. Li vaig ensenyar a tocar el piano ja de molt gran, i a escriure música. Vinc d'un llegat de gent que ha estimat molt la música. El meu pare mateix, el seu ofici és tècnic de so. Tot plegat va fer que, quan vaig dir que volia dedicar-me a la música, la família no fes cap escarafall; al contrari, em van donar tot el suport.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música?

— Em sap molt greu dir aquest perquè no ens han de marcar els premis, però el segon premi al concurs de cançó de Stuttgart de la Hugo Wolf Akademie, el 2010, amb el pianista Alexander Fleischer, va ser un moment molt, molt dolç, perquè és un gènere que m'apassiona i perquè havia invertit molts anys per formar-me com a liederista.

I un record que t'agradaria oblidar?

— Aprenc molt de moments desagradables, i la música sempre els fa menys desagradables. És que he viscut moments molt durs i molt dolorosos que m'han fet avançar molt i no els vull oblidar. En diré un una mica tòpic: la pandèmia, el que ens va tocar viure com a intèrprets durant la pandèmia, per com va afectar la interpretació de la música, el temps d'assaig i tot. I això que vaig ser una privilegiada perquè en aquell moment treballava a Àustria, i Àustria va ser el millor país per ser cantant d'òpera durant la pandèmia, per les mesures que van implementar.

Ara vius a Alemanya, oi?

— Sí, a ara a prop de Düsseldorf.

Com és el teu dia a dia?

— A casa, quan no estic en una producció, el meu dia a dia és flexible. Em dono una certa llibertat i flexibilitat perquè, quan estic en producció, la disciplina i els horaris són els que són i tot és molt més rígid i cansat, perquè no sé si el públic sap que acostumem a assajar de matí a migdia i de tarda a nit. Per tant, vulguis o no, no acabes de desconnectar mai de la feina. Llavors, quan estic a casa em dono una certa flexibilitat, però també combinada amb disciplina. La quotidianitat ha d'incloure entrenament físic, pràctica de l'instrument, estudi del repertori, oficina i descans. El descans inclou vida personal, les amistats que em donen la vida.

Quant de temps fa que vius a prop de Düsseldorf?

— Farà dos anys. Estic molt contenta que no m'he traslladat en dos anys, i això feia anys que no ho podia dir. M'encanta el pis, sobretot perquè en buscava un on pogués cantar amb total llibertat. Som molt pocs veïns i a tots ens agrada molt l'art. Sento que he trobat una llar i m'agradaria poder-m'hi quedar tant de temps com sigui possible, però no puc saber-ho perquè ara com ara prioritzo continuar gaudint de les oportunitats que em doni la carrera. Encara estic en un moment de creixement artístic i he entrat en una fase vocal que és molt interessant i m'obre uns rols que vull explorar. Per tant, no vull limitar el desenvolupament de la meva carrera, però sí que m'agradaria no perdre aquesta petita llar que he muntat i que em dona molta serenitat.