Fi de festa sense pena ni glòria

Dubto que la temporada 2024-2025 de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) sigui especialment recordada per alguna cosa brillant. Durant els darrers nou mesos han faltat idees, imaginació i creativitat en la programació i, sobretot, lideratge en la direcció.

Ludovic Morlot no és un mal director, però ni s’ha ficat els seus músics a la butxaca ni ha tingut una especial connexió amb el nostre públic. Resultat del concert final de temporada: sense pena ni glòria, com aquelles festes a les quals hom està convidat, hi assisteix per compromís, s’hi avorreix i troba qualsevol escletxa o excusa per tornar a casa, posar-se una bona pel·lícula en blanc i negre, prendre una infusió, rentar-se les dents i ficar-se al llit, que demà serà un altre dia.

Aquesta ha estat la sensació que un tenia mentre sortia, dissabte al vespre, de L’Auditori. I això que s’hi programava una obra deliciosa de Ravel com L’heure espagnole,que, juntament amb L’enfant et les sortilèges, és una de les grans obres escèniques del músic bascofrancès. Repartiment de passa-que-t'he-vist (qui li troba la gràcia al baríton Alexandre Duhamel, que hem vist en alguna altra ocasió al Liceu?), direcció sense tremp teatral i rerefons orquestral d’anar fent. Cap desastre i poques alegries. Voilà.

Vam tenir una mica més de sort amb Daniel Lozakovich, espatarrant violinista que amb el seu Stradivarius va revelar-se com un tros de músic davant de dos reptes majúsculs com el Poème d’Ernest Chausson i, sobretot, Tzigane de Ravel. Accents ben marcats, fraseig de somni i equilibri entre sentiment i raó –crucial per a la interpretació de la música francesa– van presidir la seva actuació. Abans, l’OBC havia escalfat motors amb la versió orquestral de Kenneth Hesketh al servei d’un altre Ravel, en aquest cas Sites auriculaires, originalment per a dos pianos.

Tres hores després de l’inici del concert, acabàvem la jornada a casa, veient per enèsima vegada Tot sobre Eva del gran Joseph L. Mankiewicz. És el que té haver estat en una festa de cloenda d’una temporada, si no decebedora, sí molt poc engrescadora. I anar fent.