Mar Pujol: "Per preservar el món rural, cal que hi pugui viure gent que estimi i treballi la terra"

GironaFa poc més d’un any que la cantautora Mar Pujol (Prats de Lluçanès, 1999) ha irromput amb força dins del panorama musical català. Amb una veu càlida i dolça, la seva proposta congenia poesia i música de manera harmònica, imbricant les arrels del folk clàssic amb sonoritats més contemporànies. El seu primer disc, Cançons de rebost (2024), retrata en primera persona l’experiència quotidiana de viure al món rural, sense frivolitats ni prejudicis. Mestra d'educació infantil i primària de formació, Pujol ja treballa en el seu segon àlbum i acaba de rebre el premi Alícia, de l’Acadèmia Catalana de la Música, al talent emergent. Aquest dissabte, 28 de juny, actua a l'(A)phònica de Banyoles, en un dels primers concerts d’un estiu farcit de compromisos arreu de Catalunya.

Com valores el premi de l'Acadèmia Catalana de la Música?

— Amb molta il·lusió. Que ho decideixi l’Acadèmia, que és gent crítica i implicada en el sector, que vetlla pels nostres drets i té una opinió formada sobre la professió, em fa sentir honorada.

L'estiu és època de concerts i compromisos amunt i avall. ¿Continues amb la gira de Cançons de rebost?

— Sí, amb ganes de continuar-la, però també d’airejar-la una mica. Amb la Bruna González, la violoncel·lista amb qui toco, estem pensant a afegir-hi alguna cançó nova o arranjaments diferents per mantenir vius els temes. En els últims mesos hem fet força col·laboracions amb altres artistes, però també he començat a treballar el que serà el meu segon disc de llarga durada.

La majoria dels concerts de la teva agenda, com el de l'(A)phònica, són en festivals de petit format, més o menys alternatius. ¿És en aquest tipus de propostes que t'agrada més actuar?

— Sí, no descarto tocar en grans festivals, però no és el meu format preferit ni crec que sigui el que el món necessita. Estic contenta de tocar a l’(A)phònica, perquè és el tipus de festival que jo també consumeixo i a Banyoles sempre m'encanta anar-hi de públic.

De fet, fa un any, a Salt, vas fer un concert en un pati d'un grup d'amics. ¿Per molt que et vagis fent cada vegada més coneguda, per a tu és important poder fer concerts com aquest?

— M’encanten. Fer música només en festivals i oblidar-se dels espais més petits, que no tenen tant suport econòmic ni tècnic, seria un error. No pots dir a tots que sí, però no fer-ne mai tampoc. S’hi crea una energia especial, ja que com més petit és el lloc més estret pot ser el vincle.

¿Et sents còmoda amb l’etiqueta de cantautora?

— M’hi sento molt a gust. Hi ha hagut molts cantautors i cantautores que admiro: Silvio Rodríguez, Maria del Mar Bonet, Mercedes Sosa... Ara també Anna Andreu, Rita Payés o Ferran Palau. Ser cantautora per a mi és com fer un treball artesà entre música i lletra, intento que tot estigui molt ben encaixat, que una cosa no es dissociï de l’altra.

I en aquesta alquímia entre música i text, parles sobretot de la vida en el món rural, amb totes les seves llums i ombres.

— Sí. Encara hi ha la idea que el món rural és poc desenvolupat o amb menys recursos, o fins i tot que la gent és menys intel·ligent. Però ara també existeix una idealització exagerada, i molesta als que hi vivim de veritat. És una idea consumista del paisatge i la natura, perquè no es procura de cuidar-lo. Per preservar el món rural, no n'hi ha prou amb venir el cap de setmana i dir que és molt bonic; cal que hi pugui viure gent que estimi i treballi la terra.