Gabriela Ortiz: "Al tornar a Mèxic vaig entendre que el meu bagatge cultural està molt barrejat"

La música de Gabriela Ortiz (Ciutat de Mèxic, 1964) batega al ritme de la tradició i l'avantguarda. Lliga la formació clàssica europea amb el llegat combinat de músiques europees i americanes que flueix a Mèxic des del segle XVI. I, atrevida de mena, es relaciona obertament amb diferents formats. Fa unes setmanes es va estrenar com a compositora convidada del Palau de la Música quan la GIO Symphonia i Frames Percussion van tocar Altar de neón. El cicle continua aquest divendres amb el concert del Cosmos Quartet i el flautista Alejandro Escuer, que interpretaran Exilios. Més endavant, diferents obres de Gabriela Ortiz formaran part de programes tan diversos com el de l'Attaca Quartet, el de Frames Percussion, el de la pianista Noelia Rodiles, el de la Simfònica del Vallès amb el trompetista Pacho Flores i el de la violinista María Dueñas i el pianista Aleksandr Malofeev. A més a més, el 21 de març el Cor de Cambra estrenarà Mujer pájaro, un encàrrec especial del Palau de la Música en què Ortiz s'inspira en Dona, ocell i estel de Joan Miró.

Com va rebre la proposta del Palau de la Música?

— Va ser aquí mateix, al Palau, l'any passat, quan María Dueñas va tocar el meu concert per a violí amb la Filharmònica de Los Angeles dirigida per Gustavo Dudamel. Mercedes Conde [la directora artística adjunta del Palau de la Música] em va comentar si m'agradaria ser la compositora convidada.

I després li van plantejar una obra d'encàrrec per al Cor de Cambra, oi?

— I m'emociona moltíssim perquè m'encanta escriure per a veu.

Les obres que heu triat per a aquesta temporada descriuen qui és la Gabriela Ortiz del 2025?

— Sí. Per exemple, hi ha Altar de neón, que és una obra que vaig escriure justament quan vaig acabar el doctorat a Anglaterra i vaig tornar a Ciutat de Mèxic. En aquells cinc anys d'absència, Mèxic va signar el Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units i el Canadà, i van començar a entrar-hi moltíssims productes dels Estats Units. De sobte, vaig trobar que Ciutat de Mèxic estava summament americanitzada; era ben bé com si estigués en un suburbi de Houston. Després vaig visitar el meu germà, que viu a Los Angeles, i semblava més mexicana que Ciutat de Mèxic. Aquesta dicotomia, aquest retrobament amb el meu país i aquesta cruïlla de cultures em va fer repensar la meva estètica. És aleshores quan escric Altar de neón, perquè, en un viatge a Chiapas, en una església vaig trobar un altar amb un llum de neó, ampolles de Coca-Cola i copal, que és l'encens que fan servir els chamules. La imatge és molt contradictòria, perquè hi tens la influència europea amb la part dels pobles originaris, més els Estats Units amb una ampolla de Coca-Cola. Vaig entendre realment que el meu bagatge cultural està molt barrejat.

En el concert d'aquest divendres hi participa el seu marit, el flautista Alejandro Escuer. Com és, treballar amb algú tan proper?

— És meravellós. És el meu marit, sí, però, independentment d'això, l'Alejandro és un gran músic. Ha treballat molt les tècniques ampliades i té la flexibilitat d'improvisar. Quan tens un intèrpret molt bo, que entén molt bé la teva música, és un gran privilegi.

El ballet Revolución diamantina (2023), amb el qual va guanyar el premi Grammy a la millor composició clàssica contemporània, va néixer arran de les protestes feministes a Mèxic del 2019. ¿És l'obra que va consolidar el seu discurs més compromès amb la realitat social?

— He treballat molt aquests temes, tot i que no en tota la meva obra. La música és un llenguatge abstracte, però això no vol dir que no expressi emocions. Aquestes emocions es nodreixen de les teves experiències de vida i alimenten la creativitat. Ja havia treballat amb la poeta Mónica Sánchez Escuer, la germana del meu marit, sobre els feminicidis a la frontera entre Ciudad Juárez i El Paso, però jo tenia ganes d'aprofundir-hi molt més. Es va donar l'oportunitat de fer un ballet amb la Filharmònica de Los Angeles i Gustavo Dudamel, i el meu germà, el Rubén, em va suggerir que la dramatúrgia del ballet fos sobre la Revolución Brillantina. Així és com es va anomenar a Mèxic la revolta posterior a la violació d'una noia per part de la policia, un cas que va quedar impune. Va ser el 2019, i els col·lectius feministes van sortir al carrer i van reaccionar de manera molt violenta. Les entenc, perquè tinc una filla de 28 anys, si a ella li passés alguna cosa així jo no sé què faria, potser jo també em manifestaria amb desesperació perquè estar en aquesta posició em sembla terrible. Juan Villoro, l'escriptor, em va comentar que per desenvolupar la dramatúrgia del ballet parlés amb Cristina Rivera Garza, l'escriptora que va guanyar el Pulitzer [amb El invencible verano de Liliana, que explica el feminicidi no resolt de la seva germana el 1990 mentre estudiava arquitectura a Mèxic]. I el ballet és això, una exploració sobre els diferents tipus de violència cap a la dona.

Quin és el seu millor record relacionat amb la música?

— Vaig créixer escoltant música folklòrica, perquè els meus pares van fundar el grup Los Folkloristas, l'objectiu del qual en aquells anys era la difusió de la música llatinoamericana, principalment la de Mèxic. Per tant, la meva primera trobada amb la música és a través del folklore llatinoamericà. Però també recordo que els meus oncles escoltaven Els Beatles, i que un dia el meu pare va portar un disc petit d'Aquarius (la cançó del musical Hair!); em fascinava, Aquarius, feia coreografies i ballava... També tinc un record molt bonic d'un concert simfònic al qual vaig anar amb el meu pare. Va ser de la Simfònica de Londres dirigida per Eduardo Mata. Van tocar El sombrero de tres picos de Manuel de Falla, i va ser tota una revelació per a mi. A més, era en un lloc molt bonic, un pati antic colonial, al centre de Ciutat de Mèxic.

I alguna experiència que vulgui oblidar?

— De vegades he tingut experiències molt desagradables, sobretot quan era molt joveneta, de les meves primeres obres per a orquestra. No vull esmentar l'orquestra, evidentment, però va passar a Mèxic. Ets jove, no et prenen seriosament, consideren que et fan un favor perquè si és música contemporània serà horrible... I moltes vegades passa que està molt mal tocada, i l'actitud no és la millor. Això és molt dur per a un compositor, sobretot quan ets jove, perquè penses que l'error és teu, i no d'ells, que estan tocant malament i no volen entendre el que toquen. Aquesta mena d'experiències voldria oblidar-les. I sí que en vaig tenir més d'una.