Imagine Dragons i el triomf de la grandiloqüència de proximitat

BarcelonaAmb la mà al pit, llançant un petó d'agraïment a l'entusiasme amb què l'Estadi Olímpic Lluís Companys va viure l'hora i tres quarts de concert. Aquest era el gest de Dan Reynolds, el cantant, líder i portaveu d'Imagine Dragons, quan va acabar Believer, punt final d'una actuació plena de confeti, rock corejable i un so gairebé excel·lent. Quantitativament, el grup de Las Vegas és la banda de rock més important sorgida en els últims 15 anys. Només a Spotify, cançons com Demons, Thunder i Believer tenen més de 2.700 milions de reproduccions, més o menys com Viva la vida de Coldplay. Quin és el secret?

Tenen una desena de cançons d'estructures preparades per a l'èpica i cosides amb sonoritats familiars. Són Coldplay sense la pretensió de canviar el món. Són U2 sense un líder messiànic ni l'obsessió per definir el futur de la música. Juguen la carta de la grandiloqüència des de la intimitat, una paradoxa a la qual s'abracen fent teràpia emocional de proximitat que arriba a multituds. "Guardar-te les coses és verinós. Expressa-les i sigues lliure. La vida sempre val la pena, viu-la", va dir Reynolds abans d'interpretar Walking the wire, recordant, com fa sovint en els concerts, que va passar una depressió. En comptes de transmetre ràbia i un present infernal, com faria Phil Anselmo de Pantera, o de predicar l'apocalipsi emocional com Nick Cave, Reynolds relata el dolor i el malson psicològic comunicant una confiança semblant a la d'un exsoldat que ha superat l'estrès posttraumàtic fent serveis socials. I tots els discursos són els correctes, incloent-hi les banderes de suport al col·lectiu LGTBIQ+ i a Ucraïna. Reynolds, fill de família mormona, com el guitarrista Wayne Sermon, porta una X pintada al dors de les mans. És el símbol de l'Straight Edge, el moviment lligat al hardcore nord-americà dels anys 80 que propugnava una vida sense alcohol ni drogues (la X era la marca que les sales de concerts posaven als menors d'edat per no servir-los alcohol, i que els joves van apropiar-se com a identitat). Vida sana, si més no físicament. Imagine Dragons és el rock sense vicis de la ciutat del pecat.

El més sorprenent és el triomf d'un rock que no té hipoteques amb el costat salvatge del rock, però que en preserva la contundència i alguns tics escènics. A l'Estadi Olímpic van introduir I'm so sorry amb un solo de guitarra que convocava tot de riffs carismàtics de la història del rock, i Reynolds, un cantant en el cos de l'exmilitar Jack Reacher que recorda la rotunditat física de frontmen del hardcore com Henry Rollins, va regalar una bona colla d'imatges icòniques, com quan a Bad liar va brandar el peu de micro mentre caminava amb decisió per una passarel·la amb forma de fletxa desplegada damunt la pista entre el públic. O quan tancava els ulls per fer el falset a Fire in these hills, el tema amb què va començar el concert. O quan es va treure la samarreta de tirants per mostrar un tors sense tatuatges i fer menys hostil la xafogor de la nit barcelonina.

El gran encert d'Imagine Dragons és la manera com fixen el to del concert amb un parell de cançons i el mantenen gairebé sense variacions tota l'estona. Després de Fire in these hills i el rock hiphopejat de Thunder ja tenien el públic allà on volien, i on el tindrien quan fessin la dramàtica Demons, quan enllacessin la vodevilesca Wake up –una de les quatre del disc Loom (2024) que van tocar– amb una Radiocative culminada amb catarsi instrumental i quan la gent piqués de mans les estrofes decisives d'In your corner. El públic, impressionant en l'entusiasme, es va lliurar obertament a les tornades amb la mateixa intensitat al principi i al final, sempre pendent dels moviments de Reynolds per la passarel·la, una decisió escènica paradoxal. Per una banda, el cantant pot apropar-se a més públic, però alhora queda desconnectat dels tres músics, que durant bona part del concert semblen soldats a les ordres d'un sergent despòtic que només els dona peixet de tant en tant. És el que fa en l'inevitable moment acústic amb tots quatre a la punta de la fletxa fent Next to me, intimitat autocompassiva cantada a crits i amb milers de mòbils il·luminant la nit, i Bet my life, country-folk accelerat que mira d'explicar la conflictiva relació del cantant amb els pares.

L'altre encert és no complicar-se la vida. Sí, porten un dispositiu escènic grandiós, amb pantalles gegants que combinen imatges del concert amb d'altres específiques per a cada cançó, però la sofisticació conceptual és de festa de primària. Quan fan Sharks, a les pantalles hi surten taurons. Quan toquen Birds, una balada que porta el presagi de l'èpica en la melodia, el recurs gràfic són ocellets. A Take me to the beach hi ha imatges de palmeres i platja, i reforcen l'obvietat escampant pilotes de platja gegants entre el públic; pilotes que es mantenen en l'excursió EDM de Shots, que toquen amb esperit festiu, però que desapareixen després per no contaminar el discurs de la resta de cançons. Tot en ordre en una festa competent però sense pessigades que et facin pensar que el concert és irrepetible.