Katy Perry vola i estima en català en un xou delirant

BarcelonaÉs difícil imaginar un final de concert més apoteòsic que el de la cançó Firework, populisme endorfínic capaç d’aixecar la nit electoral més trista. Perquè, com cantava Katy Perry fa quinze anys, "després d’un huracà, surt l’arc de sant Martí". Val a dir que el que va passar abans de Firework en el concert de la cantant nord-americana al Palau Sant Jordi no va ser un huracà, sinó més aviat un xou escènicament extravagant i kitsch, un despropòsit dramatúrgic estructurat com un videojoc d'aventures galàctiques, una òpera disco en què l'estètica sovint no tenia res a veure amb ni amb la temàtica ni amb les emocions de les cançons, un deliri amb unes estones divertidíssimes i altres difícils d'explicar sense estimulants químics. D'altra banda, musicalment va ser molt irregular, perquè li va pesar la poca substància musical del disc 143 (2024). Tret de l’himne disco-house Lifetimes, aquest últim treball no té gaire combustible per enlairar-se. Potser perquè n’és conscient, Perry mira d’equilibrar el repertori dedicat a aquest àlbum donant molt de protagonisme a les cançons de Teenage dream (2010), sens dubte el millor de l'artista, i passant de puntetes per la resta de la discografia.

D’acord amb el seu estatus d'estrella del pop i celebrity espacial, encara és capaç de proposar una posada en escena grandiosa: un escenari amb multipantalles i una pista central, com una d'escalèxtric amb forma de número 8, damunt la qual corre, balla i salta, i on desplega tot de recursos escènics, com ara una càpsula metàl·lica, un insecte volador, unes plantes raríssimes... Tot plegat explicat com un videojoc de sis nivells, cadascun amb escenografia i vestuari propis.

L’aparició va ser espectacular, vestida com una guerrera de les estrelles i suspesa d’uns cables mentre sonava Artificial, un dels temes de 143. També hi havia vuit ballarins acròbates i quatre músics. Ja amb els peus a terra, va cantar Chained to the rhythm, marcant el to de disco-pop que va continuar amb Teary eyes i amb una Dark horse que va fer esclatar les 18.000 persones que diumenge van omplir el Palau Sant Jordi, segons la promotora Doctor Music.

Després d’un interludi instrumental i un canvi de vestuari, en el segon nivell va combinar peces del 2024 com Woman’s world i Hot n cold amb un batibull de fragments de clàssics propis com California gurls, Teenage dream, Peacock i I kissed a girl. La següent pausa per incorporar més elements escènics va confirmar el ritme discontinu del xou, gairebé desesperant. El nivell anomenat Nirvana va ser menys reeixit musicalment. A canvi, tenia tot d’estímuls visuals, com ara veure una Katy Perry voladora que va planar damunt la pista subjectada per un cable.

"T'estimo molt, t'estimo molt"

Per al truc del següent nivell, titulat Tria la teva aventura i que va consistir a decidir que tocaria la balada Double rainbow i Unconditionally, una Katy Perry molt comunicativa va necessitar un vestit de reina de la jungla i la col·laboració de cinc espectadors (inclosa una noia disfressada de tauró) que va fer pujar a l’escenari i amb els quals va xerrar una estona. Un d’ells, de Reus, li va ensenyar a dir "t’estimo molt" en català, i Perry en va improvisar una tornada, "t'estimo molt, t'estimo molt", davant el deliri del Sant Jordi. Va tancar el bloc amb All the love, l’èpica de Coldplay passada pel bombo house i una bona oportunitat per lluir veu (sempre ha sigut una bona cantant).

Per al cinquè nivell, Perry es va vestir de guerrera d’una fantasia postapocalíptica per lluitar contra uns monstres abans de propulsar Part of me, un dels hits de Teenage dream, posar el Sant Jordi a ballar, córrer per l’escenari com si perdés l’autobús i desfermar la balada Rise amb flamarades a les pantalles i un solo heavy de la guitarrista.

Recordant Orlando Bloom

La sorpresa musical al Palau Sant Jordi va ser la interpretació, amb texans i samarreta blanca, de Bandaids, la cançó que va publicar el 7 de novembre i que fins ara només havia tocat en un concert de la gira. Perry hi fa balanç de l’amor viscut i acabat amb Orlando Bloom. Tiretes per a un cor ferit, tot i que sembla que ja l'ha curat amb l'ajuda de l’ex primer ministre canadenc Justin Trudeau. Perry no estalvia retrets, però en comptes d’escriure amb el despit a la mà entoma la separació de Bloom mirant de transmetre que l’amor que van tenir va pagar la pena. És millor que la majoria de les cançons de 143, un disc que, paradoxalment, celebra l’amor (1, 4 i 3 és el nombre de lletres de cada paraula d’I love you).

Bandaids va sonar cap al final del concert, abans del canvi de vestuari que va precedir el superhitRoar: el va cantar enfilada en una mena d’insecte volador que faria les delícies dels fans de la pel·lícula Starship Troopers, de Paul Verhoeven, o de Connan, la bàrbara, de Bertrand Mandico. Lògicament, va provocar una onada d’entusiasme només superada quan va demanar: "Esteu preparats per cantar Firework?". Apoteosi final després de més de dues hores de xou indescriptible.