Leiva ja pot explicar que ha omplert el Palau Sant Jordi amb rock

Barcelona"Estàs en el millor moment", canta Leiva en el primer vers de Bajo presión, la cançó amb què dissabte va obrir el concert al Palau Sant Jordi, amb les 17.000 entrades exhaurides des de feia mesos. El músic madrileny també està en el seu millor moment i ha pogut fer un disc com Gigante (2025), una mena d’Honestidad brutal sense les catàstrofes tòxiques d’Andrés Calamaro però sí amb dubtes, pèrdues i inseguretats emocionals i professionals, que alimenten un bon grapat de cançons. Així i tot, i malgrat els anys de carretera, estava nerviós davant el primer Palau Sant Jordi. "Quin luxe poder ser aquí, quina bogeria. És al·lucinant. No he dormit, tinc diarrea pel que passarà avui i estic molt il·lusionat", va dir quan ja duia 25 minuts de concert.

Just abans de l’actuació, sona Rocks, de Primal Scream, que situa el públic allà on vol Leiva: en el rock de tornades melòdiques, guitarres de riffs familiars i un desplegament instrumental ben musculat. Apareix la banda. Tret de les pantalles, no hi ha distracció escènica. El pacte es va signar fa mil anys: cançons i prou. I així despatxa Bajo presión, Con lluvia en los zapatos, Gigante, Lobos, Terriblemente cruel i Superpoderes, gairebé sense pausa i amb el públic en sintonia perfecta, aplaudint l’harmònica, intervenint com a cor i celebrant amb una ovació que les expectatives quedin satisfetes tan aviat gràcies a cançons de discos diferents. En alguns moments una sonorització millorable fa la guitza, però no esguerra la comunió establerta des del principi, que queda reforçada quan agafa aire després de Superpoderes. "Bona nit, Barcelona. Com esteu? Us estimo molt", diu en català.

Leiva no es refugia nominalment en un grup, però és un frontman que necessita saber que té els músics a prop. Els busca, els mira, els aplaudeix. És l’antítesi del que s’ha vist en concerts d’altres bandes com Imagine Dragons. El públic del Sant Jordi segurament ho aprova. De fet, ho celebrarà cap al final de l’actuació, quan Leiva acabi Lady Madrid tocant en rotllana amb els músics en un gest de comunió remarcable.

Lou Reed, Sabina i Chuck Berry

Rebaixada una mica la tensió inicial, Leiva porta el concert al territori d’himnes de Gigante com El povo de los días raros, amb saxo, trompeta i teclat ampliant el camp de batalla sonor i el públic responent a la tornada. La sabinera Ángulo muerto certifica que l’últim disc ha connectat molt entre els seguidors del músic madrileny. I Shock y adrenalina, amb el riff de Sweet Jane de Lou Reed, deixa clar que no són temps d’amagar les influències sinó de mostrar-les obertament, perquè, al cap i a la fi, també ets les cançons que has viscut. Per això tot seguit toca You never can tell, de Chuck Berry, en l’adaptació al castellà que en va fer Santiago Auserón.

Després, el brogit elèctric més agre de Cortar por la linia de puntos contrasta amb el to acústic de Vis a vis. Abans de tocar-la demana que la gent l’escolti en silenci i amb el mòbil a la butxaca. I justament això és el que passa, com si tothom estigués d’acord a reviure un ritual antic almenys durant quatre minuts i mig. "Gràcies pel respecte", diu. A partir d’aquí, el concert camina enfilat en les veus de 17.000 persones que fan seves estrofes i tornades: les de La llamada, amb Leiva pessigant l’acústica i mostrant la millor versió com a cantant; les de No te preocupes por mí, la cançó d'ecos dylanians sobre un personatge que sempre està en el pitjor moment, i, esclar, les de les cançons de Pereza, el grup que Leiva va tenir amb Rubén Pozo: Como lo tienes tú, Estrella polar i Lady Madrid. Sempre les col·loca en el tram final, abans del bis. Sonen a culminació nostàlgica, i és innegable la potència que preserven, però a favor de Leiva cal dir que la seva trajectòria en solitari no desmereix aquelles conquestes juvenils.

De fet, pot defensar Pereza amb orgull perquè sap que té cançons posteriors com la pletòrica i primalscreamera Como si fueras a morir mañana. La situa en el centre de bis després de Caída libre, que en directe fa assumint les parts que al disc canta Robe Iniesta. Agraeix la resposta del públic de Barcelona. "Després de casa, el lloc on més m’estimen, sens dubte", diu. I amb el Sant Jordi desbordat per l’entusiasme de qui sap que marxarà reconfortat i satisfet després de dues hores, Leiva posa en joc Princesas, de Pereza, per tancar el bis, el concert i la gira Gigante de Leiva abans de fer via cap a Amèrica.

El concert tenia com a teloners els Sidonie, i Marc Ros, el cantant del grup barceloní, havia avançat que el del Sant Jordi era "un bolo molt important per a Leiva". En va marxar amb la millor recompensa del públic.