Maika Makovski: "Estem mirant cap a una altra banda, com feia Maria Antonieta davant la pobresa del seu poble"

BarcelonaLa mallorquina Maika Makovski (Palma, 1983) continua sumant capítols notables a una discografia molt remarcable. Sempre singular en el rock d'autora, fa uns mesos va fer un pas encara més interessant amb el disc Bunker rococo (2024), reflex d'un univers on conflueixen músiques i textures sonores diferents que Makovski aconsegueix que sonin plenament coherents. El presenta en directe a La Paloma de Barcelona el 6 de febrer, a les 20.30 h.

Per què búnquer rococó?

— Bàsicament, parteix d'una sensació d'aïllament que era tan asfixiant com necessària. Asfixiant pel segle XXI i necessària per al treball creatiu. D'allà surt aquesta paraula, búnquer. I rococó és per una qüestió sonora, perquè hi ha instruments clàssics mesclats amb instruments elèctrics i sintètics, però també és una metàfora de la vida que neix d'aquest aïllament que al principi semblava rude i complicat. El rococó va ser un moment molt expansiu, molt boig, molt viu, també molt decadent, i crec que el disc té tots aquests punts.

El disc no m'ha semblat decadent, però.

— Ho són més les lletres, quan xerro del món digital i en què ens podem convertir... És un disc que és tan humanista com misantrop.

A la cançó A.I. hi ha un vers que diu "el futur acaba de passar". Et sents superada pel present?

— És un moment molt estrany per ser un biohumà [riu]. Per una simple qüestió d'evolució, estem negant moltes de les coses per a les quals estem preparats i que ens fan més feliços. Sí que fa una mica de por. Jo no tinc por de la tecnologia, em sembla molt interessant, però sense abusar-ne. Però hi ha gent que no vol un ús humanístic de la tecnologia, vol que se'ns empassi del tot.

Això és un ús més capitalista que humanista.

— Sí, sí, exactament. Crec que estem en un moment de decadència d'un sistema que és evident que no ha funcionat. Per això també la història amb la perruca i la imatge de Maria Antonieta, i un altre cop el rococó. Penso que estem mirant cap a una altra banda, com feia Maria Antonieta davant la pobresa del seu poble. Estem tots com petites Maries Antonietes consumint fins al final, fins que tot esclati...

Parlaves de la combinació musical. Hi ha les cordes del Quartet Brossa, però hi ha també molta part sintètica, com el coixí de sintetitzadors que fas servir a My head is a vampire. ¿Tens la sensació que és el disc on tots els teus referents musicals han confluït d'una manera més natural?

— Sí, ha sigut un viatge trepidant, aquest disc, perquè quan no parteixes d'una fórmula, o no estàs fent música d'estil, no tens un mapa al davant. Aleshores hi ha moments de descobriment de camins nous que són increïbles, però també n'hi ha de molta incertesa, perquè no saps si arribaràs a un lloc interessant. Tanmateix, quan tens aquesta por és un bon senyal, perquè vol dir que estàs trepitjant uns camins més interessants. I sí, tinc moltíssims referents. He escoltat molta música, mon pare és músic, m'encanten molts tipus de música, i no era fàcil fer un treball coherent amb tantes sonoritats diferents, però crec que sí, que sona natural.

M'expliques la història de Just a boy? En què t'has inspirat per fer una cançó amb aquest punt de vista?

— Hi ha una cançó antiga, que la vaig sentir cantada per Dinah Washington, que es diu Mad about the boy. És una dona gran que està enamorada d'un noi més jove. I la meva és un poc al contrari, és un noi més jove que està cercant dones més grans, el típic cràpula de la nit.

Passa més sovint que els homes cerquen dones més joves...

— Ostres, jo pensava que era així, però he tingut amics que tenen aquest fetitxe amb les dones més grans i em va fer molta gràcia.

I qui són o què representen els personatges de The brotherhood? La Jill, l'Alice, la Terri, el Carlos...

— El Carlos és un personatge real, però hi ha noms que surten d'una manera més novel·lada, històries que sí que són reals, que m'han passat o que li han passat a gent que conec o les he sentit. És una recopilació d'històries que fan molta por, històries de violència masclista. El focus d'aquesta cançó és la protecció que es donen entre si aquests grups d'homes que fan aquestes coses. Evidentment, no és una crítica a tots els homes, sinó als homes que ho fan i als homes que ho tapen perquè són amics seus o perquè són part de la seva colla o fan lobi, que fan de murs de contenció d'històries veritablement podrides.

Aquesta cançó comença amb un punt de gravetat, una mica com feia Johnny Cash a la versió de Hurt de Nine Inch Nails. És una solemnitat dura.

— M'agraden molt els discos de la sèrie American recordings del Johnny Cash. Sí, potser s'ha colat per allà.

És inevitable que es colin totes les referències que tens. Aquests dies que he estat llegint coses que s'han escrit sobre el disc, hi van apareixent noms com St. Vincent, òbviament, PJ Harvey, Nick Cave, Aldous Harding...

— És curiós que ho diguis, òbviament, perquè mai he escoltat un disc sencer de St. Vincent. És curiós que hagi sortit tant com a referent, però aquestes coses passen sovint.

També pot ser una influència induïda per la imatge...

— Sí, sí. És veritat que moltes vegades escoltem pels ulls.

A propòsit de noms. Hi ha la veu del Howe Gelb a la cançó B series, i la guitarra del Xarim Aresté, amb qui havies treballat fa uns anys.

— El Xarim és un amic molt estimat i és un artista total, perquè no es pot dir que sigui només músic, o cantautor o guitarrista. És un artista total. Sempre treballaria amb ell. Sempre estaria contenta amb ell perquè des del principi hi he tingut una connexió que no és fàcil de trobar, sobretot quan fas música que no és d'estil. Quan trobes algú que entén el teu món i que ho sap traduir... I el Xarim sempre suma. És un tresor que teniu. Està tocat per la vareta.

I encara més en aquests últims discos que ha fet amb els músics mallorquins que venen del jazz.

— És que té molt de sentit, perquè té una manera d'entendre la música que és gran, àmplia, molt lliure. Bé, no fa jazz, fa cançons, però que s'apropi a un món tan obert com el jazz té molt de sentit.

També té molt de sentit, en aquests temps, una cançó com The Spanish Inquisition, que és una reacció contra els discursos d'odi. Tu els has patit en primera persona?

— Sí. Fixa't que jo vaig néixer a Mallorca, però només cal que tinguis un cognom com el meu perquè algú et digui alguna cosa i et faci sentir que no ets d'aquí. Me'n recordo d'un metge que al llegir el meu nom, que al DNI és María del Carmen, així com molt folklòric: va dir: «María del Carmen, esto sí que es un nombre, no como tu apellido». Bé, aquesta és petita, subtil. Però de vegades les històries subtils són més violentes encara perquè no les pots rebatre; semblen tan lleugeres que sembla que no puguis considerar-les un greuge. Tret d'això, la meva història està bé, tot OK. El que està passant amb el ressorgiment dels extrems, això sí que és preocupant. I per això aquesta cançó és al disc. No per les meves històries, sinó per les d'altres i per les coses que sentim cada dia.

Abans parlàvem de My head is a vampire, una cançó sobre quan la ment t'està corcant per dins. Quina sensació és la que volies transmetre?

— La de la soledat, i la de la ment quan es gira en contra teva, i ets tu mateix la persona que més mal et pot fer. Sí, quan sembla que t'estiguis vampiritzant a tu mateix. Va ser una lletra difícil de fer perquè no volia que fos autocompassiva, i al principi tenia un poc aquest to. Volia que fos una cançó de cercar una sortida d'aquesta foscor. Sempre hi ha una porta per on pots sortir, però de vegades estem d'esquena a la porta i no la veiem. Volia reflectir això, i transmetre que quan penses que estàs sola no ho estàs, que quan penses que no hi ha portes, hi són.

Escoltant-la, a vegades em venia al cap la imatge de David Lynch fent postpunk.

— Pot ser per aquestes guitarres que va gravar el Bobbi Relac, que tenen aquest twang típic de les Twin Peaks o de les bandes sonores de David Lynch. Ho entenc perfectament.

Quin és el millor record que tens relacionat amb la música i quin és el que t'agradaria oblidar?

— És més fàcil la segona pregunta, per desgràcia. M'agradaria oblidar una història que vaig tenir amb un mànager que va ser molt dura, molt dura, molt dura. És molt fàcil que et prenguin el pèl en una professió en què confies en la gent com si fossin família. I això va ser duríssim. Dotze anys després, de vegades dic: ui, això encara ha de cicatritzar del tot. Però vaig aprendre molt, també.

I el més feliç?

— He tingut molts moments meravellosos. Un podria ser la sensació que vaig tenir quan, després de deu anys escrivint cançons, finalment vaig tenir el primer disc a les mans.

I en tens cap de relacionat amb la música quan eres petita o escoltant alguna cançó que no sigui teva?

— Bé, de petita en tinc també de molt dures. Em feia molt feliç sentir tocar el meu pare; m'expliquen que m'asseia a la primera fila, venia gent a fer-me manyagues i jo els fotia hòsties perquè sortissin del davant i em deixessin veure el meu pare. Però després, com a professor de música, el meu pare era horrorós. No tenia paciència. Jo me n'anava a plorar un poc al bany i tornava. També diuen que no menjava sense música, que no obria la boca fins que no posaven música.