El mig somriure de Beethoven al Palau de la Música

Crec que mai he confessat l’estratègia que utilitzo per escriure les meves crítiques de concerts al Palau de la Música. Molt senzill: n’hi ha prou amb contemplar el bust de Beethoven parapetat al mur dret de l’escenari i observar el seu rictus. Si es manté seriós (o directament emprenyat), vol dir que les coses no han anat bé. Si, per contra, somriu, s’imposa una bona crítica perquè això vol dir que al mestre de Bonn el concert li ha agradat. La cosa es complica si la vetllada inclou la seva música, i aquest va ser el cas del concert de dijous.

La veterania de Philippe Herreweghe és un fet i, a aquestes altures, el músic flamenc no ha de demostrar res a ningú. I l’Orchestre des Champs-Élysées és una formació sòlida, que va sola, ben greixada en les seves seccions i amb una feliç conjunció vent-fusta, per no parlar d’una corda robusta i de gran solvència.

Sobre el paper, per tant, i davant d’un programa no per més popular menys interessant, les coses havien d’anar bé i hom esperava un somriure esbatanat de Beethoven dibuixat en el seu rostre de guix. Però, observant-lo de reüll, hom va entreveure tan sols un mig somriure.

Evidentment, li devia agradar que, com en la seva època, una colla d’espectadors –provinents del fons del segon pis– s’entestessin a aplaudir enmig de tots els moviments de la Cinquena i Sisena simfonies. Potser algú li hauria d’explicar que ara aquestes coses ja no es porten, i que segurament aquesta part de públic no va assistir al Palau per l’interès intrínsec de les partitures, sinó per escoltar un concert al recinte modernista.

Però això rai. El que segurament va impedir un somriure d’orella a orella seria el contrast excessiu d'unes interpretacions molt correctes, tècnicament impol·lutes a la simfonia Pastoral (i amb algunes entrades en fals a la Cinquena), però mancades d’esperit i de discurs romàntic.

Des de les alçades de guix i de rajola, Beethoven devia veure amb certa compassió (i, per tant, amb molta comprensió) el gest ancià del director, poc precís en les indicacions, i recolzat en Alessandro Moccia, el concertino de l’orquestra. Herreweghe està més que amortitzat en el context de les lectures “filològiques” i ja ha dit tot el que havia de dir, tot i que actuï amb una orquestra com aquesta.