Nick Cave exerceix d’amo del Primavera Sound

BarcelonaJornada artísticament important, amb pes històric, aquest dissabte al Primavera Sound. En el cartell hi coincidien l’australià Nick Cave, el predicador de l’infern i de l’amor, i Einstürzende Neubauten, vaixell insígnia del rock industrial alemany liderat per Blixa Bargeld, durant vint anys (1983-2004) la mà que remenava la guitarra als Bad Seeds. Cave, que tornava al festival quatre anys després de l’impressionant concert del 2018, va marcar territori fent un parell de puntades de peu a l’aire i acostant-se al públic. Va fer Get ready for love amb les coristes pregonant gòspel i la banda sòlida com sempre. Sense pausa va arribar There she goes, my beautiful world, també del disc Abattoir blues (2005). I de seguida va anar cap al principi dels temps amb From her to eternity, del primer àlbum dels Bad Seeds: aquí fins i tot es va permetre deixar el micròfon a les mans d’un espectador mentre ell s’hi abraonava per cridar. La part final del tema va ser una tempesta de ritme i electricitat impressionant.

Salvatge, i en molt bona forma tant vocal com física, tal com va demostrar en els frenètics primers vint minuts de l’actuació, va transmetre la sensació que necessitava tornar als grans escenaris, que enyorava el poder que exerceix sobre una audiència com la que ahir omplia l’esplanada del Primavera Sound. Tot plegat demostrant que continua sent l’amo a l’hora de clavar-nos el rock senyant-se el cor, l’estómac i l’engonal: pare, fill i esperit sant del reverend Cave.

El caràcter del repertori va ser antològic, i en va ser un com podia haver-ne sigut un altre d’igualment infal·lible. La potència expressiva de cançons com Tupelo, Mercy seat, Carnage, Red right hand (increïble aquest dissabte) i Into my arms és irrefutable, i ara tenen el plus de ser interpretades des d’uns 64 anys curulls de vivències, heroïcitats i drames. Altres moments, com la calma relativa d’O children i Waiting for you, amb Cave al piano i Warren Ellis alternant violí i guitarra amb més delicadesa que fúria, van mostrar el calaix dels laments que tantes balades prodigioses ha donat.

El cor atrotinat d'Europa

Unes hores abans, Einstürzende Neubauten va començar amb la poderosa línia de baix d’Alexander Hacke a Wedding fent callar el públic. Era un silenci cerimonial, obedient. Es tractava de deixar-se seduir per progressions rítmiques, cops de percussió metàl·lica, la insistència circular de la guitarra i uns crescendos sempre sota control i amb una sonorització magnífica. Benvinguts a un viatge sota el sol fins al cor atrotinat d’Europa. Potser ja no transmeten aquell desafiament de fa anys, però quin privilegi poder escoltar Bargeld recitant Nagorny Karabach com un crooner que ha tornat de la fi del món despentinat i descalç però amb la ratlla dels pantalons ben planxada i amb un sentit de l’humor de pedra picada, sense ganyotes. Ve d’un món prou fosc però que no imaginava “catàstrofes” com el Brexit, el coronavirus i l’atac rus a Ucraïna. I amb aquest esperit va cantar Die befindlichkeit des landes, la cançó de la tornada “Mela, mela, mela, mela, melancholia / Melancholia, mon cher ”. Un dels concerts memorables d’aquesta edició.

Entre Einstürzende Neubauten i Nick Cave, l’esplanada dels escenaris principals la va dominar Jorja Smith. La cantant britànica, que havia actuat al Primavera Sound el 2018, l’any de publicació de Lost & found, tornava al festival convertida en el gran nom del nou R&B britànic. Va oferir soul en un sentit amplíssim, connectada amb el hip-hop, però també amb el vellut melòdic de Sade i amb la trencadissa emocional d’Amy Winehouse, i amb exhibicions vocals com la On your own. Va actuar amb la posada en escena de les grans ocasions i amb retòriques clàssiques com ara solos de guitarra i de bateria, ben còmoda en la lògica dels grans festivals.

La tercera de les sis jornades del festival al Fòrum havia arrencat amb protagonisme femení. La terrassenca Aida Giménez, més coneguda com a Guineu i sobretot pel hit pandèmic Putu any, va inaugurar l’escenari Ouigo a les 16.45 h amb pop de guitarres i tornades, inclosa una versió de Triángulo de Amor Bizarro. Al Binance, la rapera britànica Enny va escampar poètica hip-hop amb bases de R&B i soul fent bona cara en un horari, les 17 h, dominat per la mandra. De fet, el hip-hop va ser un dels fils que es podia seguir en aquesta tercera jornada, juntament amb el rock d’arestes més dures, perquè en la mateixa franja horària que Nick Cave hi havia actuacions d’uns clàssic del black metal (els noruecs Abbath) i del grindcore (els britànics Napalm Death); i just després la d’Idles, reclam per a una gentada a l'amfiteatre.

L’escenari Cupra el van inaugurar Les Amazones d’Afrique, el supergrup de cantants de l’Àfrica Occidental que ja va actuar l’any passat a les Festes de la Mercè de Barcelona. Cal molta més presència africana als festivals, sobretot quan es vol jugar la carta de la diversitat. Allà mateix, María José Llergo només va necessitar sortir a l’escenari flamenquíssima per posar-se el públic a la butxaca. A més, amb un inici molt flamenc, per tangos i només amb veu, toc de guitarra i palmas, encara sense els recursos electrònics que sí que va anar introduint després. És bo que les tradicions no anglosaxones tinguin presència al festival, potser també seria bo que no fossin només testimonials.

Primeres conclusions

El primer cap de setmana del festival s’ha tancat amb 66.000 espectadors dijous, 74.000 divendres i prop de 80.000 dissabte, segons fonts del festival. En l’edició anterior, la del 2019, les xifres van ser: 53.000 dijous, 60.000 divendres i 63.000 dissabte (rècord d’una jornada fins aleshores). A part dels problemes logístics de dijous, les primeres jornades del Primavera Sound 2022 han evidenciat que cal millorar aspectes com el trànsit entre els escenaris de baix, sobretot entre el Plenitude i l’amfiteatre. L’èxit de la pista de ball del Boiler Room, camí del Plenitude, ha afegit estrès en una zona ja prou tensionada per un accés molt estret.

A dalt, la sortida del Binance cap a l’amfiteatre també provoca aglomeracions incòmodes, especialment entre les 21 h i la mitjanit. El Boiler Room, per cert, va haver d’aturar l’activitat divendres després de mitjanit perquè va cedir una de les plaques que conformen la tarima; va ser durant la sessió de Kenny Beats. L’endemà, un cop reparat el forat, va reprendre l’activitat aquesta mena de discoteca que ha esdevingut el Dragon Khan del Primavera Sound, l’atracció que molta gent vol experimentar almenys un cop.