Sidonie: "Ens agrada pensar que l'albergínia representa la nostra catalanitat"

BarcelonaEn parlaven feia temps. El 2020 van incloure una cançó en català, Portlligat, al disc El regreso de Abba. Finalment, després de 28 anys de trajectòria, després de dos discos en anglès i nou en castellà, el grup barceloní Sidonie fan un àlbum íntegrament en català: Catalan graffiti (2025), publicat, per cert, pel segell madrileny Sonido Muchacho, la discogràfica de Carolina Durante. En parlen amb l'ARA Jes Senra (baix), Marc Ros (veu i guitarra) i Axel Pi (bateria), que aprofiten per elogiar el quart Sidonie, el guitarrista Jordi Bastida, un element indispensable en els concerts. "És fantàstic tenir el Jordi a l'escenari", diu Senra.

M'agradaria saber l'opinió del Jes i l'Axel quan van escoltar per primera vegada les cançons que feia el Marc en català.

— Jes Senra: Va ser molt bonic escoltar el Marc cantant en català, sentir un cantant diferent, unes cançons noves, un grup nou, pràcticament. Va ser una sensació molt bèstia.

— Axel Pi: Recordo alguns moments al llarg dels anys en els quals hi ha hagut una guspira que m'ha fet pensar en aquesta possibilitat. I de sobte un dia el Marc ens va enviar unes quantes cançons, algunes en castellà i cinc en català. En aquell instant va ser quan vaig veure clar que això estava a punt d'arribar, i que a la reunió que tindríem per parlar de les cançons, el que passaria és que diríem "Aquestes les guardem i el següent disc serà en català, segurament". El següent pas va ser que el Marc ja ens va ensenyar només cançons en català. I va ser molt emocionant.

Com us ha condicionat el canvi de llengua del Marc. ¿És semblant al canvi que va fer de l'anglès al castellà?

— J.S.: Jo ho veig de forma molt natural.

— Marc Ros: Sí que he notat que al cantar en català responen d'una forma diferent, igual que la meva veu també es projecta d'una forma diferent quan canto en català. Per dir-ho en termes gastronòmics, més de mel i menys de llimona. El castellà és molt picat i el català és més rodó, i això fa que tots tres toquem d'una forma diferent. És molt curiós.

Veniu d'un disc anterior, Marc, Axel i Jes (2023), que era de power pop, i aquest és més pop o més melòdic.

— M.R.: És això que et deia. Si ara ens posem a parlar en castellà, em sento una persona diferent, em sento una persona que ha de cridar més. Quan estem de promoció a Madrid i tornem a l'hotel, estic sense veu i no he cantat, simplement he estat en un bar fent canyes amb gent que crida molt, sigui dit amb tot l'amor. I aquí, a l'hora de parlar i de cantar, he abaixat el to i el volum de la veu. El Sergio Pérez, el nostre productor asturià, havia de pujar una mica els faders perquè jo cantava més baixet.

La portada també és bastant gastronòmica, perquè hi ha l’albergínia del disc Trempera matinera de La Trinca, i recorda el plàtan del primer disc de The Velvet Underground. Com heu decidit aquesta simbiosi?

— M.R.: Deu ser la primera vegada que en una mateixa portada s’homenatja el Trempera matinera de la Trinca, el The Velvet Underground and Nico, que és el disc amb la portada d'Andy Warhol, i el Filiprim, perquè el lettering s'assembla una mica al del Filiprim. I havia de ser una albergínia, perquè el disc és com una samfaina. Hi ha una mica de tot: pop anglès, que és el nostre ADN, i coses que venen del pop juvenil americà. I nosaltres som de Barcelona, som mediterranis.

— A.P.: El simbolisme és important, i ens agrada pensar que l'albergínia representa la nostra catalanitat.

I aquesta catalanitat, ara que ja heu tocat cançons en català fora dels Països Catalans, com és rebuda?

— M.R.: En general, molt bé. Igual que els Sidonie tenim un ADN propi, crec que el nostre públic també el té. Estan acostumats als canvis radicals. Ara que cantem en català, algú pot pensar que no entendrà les lletres. No passa res, les trobaran per les xarxes socials.

Era molt intel·ligent una reflexió que fèieu en una entrevista amb el Jordi Garrigós al Festí Fest de l'ARA. Explicàveu que sí que havíeu vist algun espectador que feia el gest de tallar-vos el coll, però que normalment ens fixem en el comentari negatiu quan en realitat hi ha milers de comentaris positius.

— A.P.: No seria just que donéssim massa importància als moments negatius o a les reaccions que sabíem que podien tenir lloc en un concert o en una publicació a les xarxes socials i que fa algú que, per prejudicis o pel motiu que sigui, s'allunyi, detesti o critiqui que cantem en català. Ara mateix, a més a més, tenim prou motius per dir que el públic que tenim és una meravella, i que bonic és estar rebent missatges i celebracions tan maques en relació al canvi d'idioma. No ens imaginàvem que tants seguidors ens dirien que estan aprenent català per entendre les nostres cançons. És que és molt bèstia. I això ens fa pensar, humilment, que és la nostra petita aportació en relació a la nostra llengua: que hi hagi gent de fora de Catalunya que abraci una cançó cantada en català i la vulgui entendre gràcies al que estem fent. És molt bonic, la veritat.

En aquest disc feu una cosa que m'ha recordat el que fan Leiva i Mazoni, que en comptes d'amagar les influències les col·loquen de manera siguin molt reconeixibles. Ho feu a la primera cançó del disc amb The Cure, a Ets Itàlia amb els Smiths i Los Planetas, a Baby, baby potser amb Phil Spector. És el mateix que Leiva fa amb Lou Reed a Shock y adrenalina i Mazoni amb els Beatles a Cançó trista.

— M.R.: De fet, tenim una cançó en el disc que es diu Els Beatles, directament. M'encanta que en els exemples que has citat hi hagi Mazoni i Leiva, que em sembla que deu ser la primera vegada a la història que sento dir aquests dos noms junts. I m'encanta perquè en som fans, dels dos. Ens encanta parlar de música i com més podem parlar de música és quan l'artista no amaga les influències, perquè quina tonteria és amagar una cosa de la qual tu vens i que es nota molt en el disc. Sempre juguem amb el públic: volem que sàpigues que aquest riff ve dels Smiths i que aquest altre ve dels Kinks. Volem perquè en volem parlar, perquè parlar de música és un plaer increïble. L'altre dia, parlant amb el Jes i l'Axel, dèiem que cada cançó et porta a un grup. Et puc odiar molt més és The Cure; a més, són els mateixos acords que el Just like heaven.

— J.S.: Robert Smith, truca.

— M.R.: La segona cançó, Cançons que maten, és els Byrds, marca de la casa de tota la vida. La tercera, Sé, és Oasis. La quarta, Ets Itàlia, és Smiths. Una de les últimes, Aquesta nit és la nit, sí que és la més Planetas. Els Beatles, òbviament, els Beatles. Baby, baby, que tu has dit Phil Spector, jo vaig cap al so Brill Building. Cada cançó té el seu referent, però ens estem adonant que a festivals, aprofitant que són els mateixos acords que el Just like heaven, la fem i ningú la pilla. Canto Just like heaven, "show me, show me, show me...", i la penya no la coneix. O ens estem fent molt grans i els referents els queden molt lluny, o és que sou uns incultes i us heu de posar les piles.

— A.P.: O són totes dues coses.

En el disc anterior algunes lletres reflexionaven sobre el pas del temps, i en fèieu ironia. En canvi, les cançons de Catalan graffiti tenen un esperit més juvenil.

— M.R.: Totes les cançons tracten del tema etern de les cançons pop: l'amor. El que he fet és tirar una mica de nostàlgia, que per a mi és un exercici d'imaginació perquè el passat és mentida. Hem tornat a l'adolescència, als dies que miràvem La bola de cristal i Los payasos de la tele, perquè la influència espanyola hi és. Hi ha una cançó que es diu Ovni 84, que és una cançó de l'adolescència. Suposo que és pel català. Fins que no vaig conèixer el Jes, jo no sabia parlar castellà. Jo anava a una escola privada de Sarrià en què la classe de castellà es feia en català. Vaig aprendre a parlar en castellà parlant amb el Jes i començant a viatjar a Madrid amb el grup.

— A.P.: Amb les cançons cantades en anglès i en castellà escrites en primera persona, veia el Marc i quan em projectava pensant en la lletra, buscava sentir-me identificat, però aquell Marc, aquella persona que ens estava parlant, el recordo com formant part d'un personatge que era el protagonista de la cançó. I ara, al sentir les cançons que canta aquell amic en un idioma que és amb el qual ell i jo ens parlem, em passa que veig el Marc de petit, veig el Marc d'adolescent i veig el Marc de postadolescent actuant com actua el personatge d'aquella cançó i això és una cosa que no havia viscut mai i que m'ha agradat perquè segurament hi ha alguna cosa en el fet d'estar comunicant en català que m'ho fa més de veritat.

Marc, a l'hora de compondre i cantar, ¿et sortien de manera inconscient referents com Lluís Gavaldà o Gerard Quintana?

— M.R.: Això ha sigut molt interessant. Quan vam passar de l'anglès al castellà, de cop i volta hi havia cançons que sonaven a Los Secretos, i et puc assegurar que a la vida no havia escoltat Los Secretos i ara és un grup que adoro, però jo només escoltava música cantada en anglès. I, curiosament, amb el català va passar el mateix. M'agradaven Sopa de Cabra i Els Pets, però no els havia escoltat gaire. I de cop i volta hi ha cançons que sonen clarament als Pets i a Sopa de Cabra, és increïble. I cançons que creiem que són molt xules. Gràcies, amics.

En l’entrevista amb el Jordi Bianciotto a Enderrock, parleu de la música com a paracetamol perquè cura. ¿Teniu cap cançó que sigui un paracetamol per a vosaltres?

— M.R.: Amb Lux, de Rosalía, m'ha passat que feia temps que no escoltava un disc d'aquells que me'l poso tot sencer i em serveix de refugi. Llavors, diria que una cançó com Magnolias. Ahir l’estàvem tocant al local d’assaig perquè la trobo preciosa. La Rosalía torna a reivindicar el fet de l'obra, del disc, del concepte, i jo m'estiro al sofà amb el pijama, em poso uns auriculars bons i em poso el disc de la Rosalia com feia abans escoltant The dark side of the moon [de Pink Floyd].

Vosaltres en teniu alguna, de cançó refugi?

— A.P.: Fa molts anys que dic la mateixa: What's going on, de Marvin Gaye. És una cançó que té la capacitat d'exaltar la tristesa quan estàs trist i d'exaltar l'alegria quan la sents i la vius. És una gran virtut, exaltar les coses, els teus sentiments.

— J.S.: Qualsevol cançó o disc de Lana Del Rey. El que més m'agrada és la música de Lana Del Rey. Quan sortim d’un concert, em fico a la furgoneta i anem a l'altra ciutat, escolto Lana Del Rey i torno a la vida. Soc molt fan de Lana Del Rey, m’ha canviat la vida. M’agrada moltíssim.

— M.R.: A tots els espectadors del diari ARA i als lectors, si teniu algun problema i necessiteu aquest paracetamol o aquest refugi, nosaltres tenim una magnífica playlist que es diu Cançons que maten. Lana Del Rey hi és.

En aquesta llista hi deuen ser les cançons que et poses per estar més trist, com cantes a Cançons que maten.

— M.R.: Exacte. La cançó Cançons que maten parla precisament d’aquestes cançons que ens posem per estar més tristos, però que al mateix temps serveixen de catarsi i després et trobes millor. És el que deia l’Axel del Whats’s going on de Marvin Gaye: com pot ser que una mateixa cançó exalti aquest moment de tristor o de recolliment i al mateix temps et faci venir ganes de ballar? Això només ho aconsegueixen les grandíssimes cançons i els grandiosos artistes com Sidonie.

¿Heu tingut mai ganes d'assassinar, entre cometes, algú que és molt pesat parlant de música? Ho dic per la paròdia que em feu a la cançó Els Beatles.

— M.R.:Els Beatles està inspirada en mi mateix. Parla d'un psicòpata que diu: "Jo no podria estar amb ningú a qui no li agradin els Beatles". Però en realitat jo soc una mica així. No podria estar amb una persona que odiï els Beatles. Quina mena de desgraciat o desgraciada ets? No vull estar amb aquest tipus de persona. No tinc ganes d'assassinar ningú, però tinc ganes d'ajuntar-me amb gent a qui li agradin les cançons que a mi m'emocionen, o almenys que les respecti.

El que no canvia és la manera com us comporteu en directe. Us he vist fa poc al Mercat de Música Viva i l'altre dia fent de teloners de Leiva al Palau Sant Jordi, i no us canseu d’aquest contacte tan directe que teniu amb el públic.

— A.P.: Segurament són les ganes que sempre hem tingut, tenim i tindrem de donar-ho tot i fer feliç el públic i divertir-lo.

— M.R.: Som una mica actors, dolents, no gaire bons per ser en un teatre, però sí solvents en un escenari, i la clau és la seducció. Això ha passat des del teatre grec fins al dia d'avui. El que m'agrada com a espectador és tenir ganes de follar-me l'artista. Això és el que intentem aconseguir, que tinguin ganes d'anar-se'n al llit amb nosaltres. Hem après també dels millors. Hem sigut alumnes dels Rolling Stones, que segurament és la banda més sexual de la història del rock, i som fans del David Bowie, i som fans de la Bad Gyal i de la Madonna, que són persones amb les quals m'agradaria anar-me'n al llit.

¿I de La Ludwig Band, que també fa aquest joc amb el públic?

— M.R.: Diguéssim que La Ludwig Band no seria la banda més sexi del planeta, però sí, també tinc ganes... no de fer una rebolcada amb ells, però sí uns piquitos. Aquest punt sexi que tenen ve d'un lloc que no t'esperaries, perquè apareixen a l'escenari vestits amb samarreta... En principi, a tu no et posaria, però ells fan una màgia i fan unes cançons que dius, bé...

— A.P.: Els admirem moltíssim. Ens encanten. I ens agrada molt també la manera com s'entreguen a l'escenari. Sens dubte és un nou referent pel que fa a la música feta aquí, en el món. Esforçar-se per donar-ho tot, més enllà del que és estrictament musical, això ho admirem moltíssim.

— M.R.: Gràcies a La Ludwig Band, Dan Peralbo, Remei de Ca la Fresca, Power Burkas, Al·lèrgiques al Pòl·len... hem arribat a un moment de l'escena catalana que ve de gust posar-se a tocar la guitarra en un escenari. S'estan fent coses molt guapes i cançons molt xules.

Una última cosa. El disc es titula Catalan graffiti per la pel·lícula American graffiti de George Lucas, però no em puc treure del cap el disc Physical graffiti de Led Zeppelin.

— J.S.: Hòstia, és veritat.

— M.R.: Mira, que és obvi... No hi havíem caigut, en la referència ledzepeliana. Doncs mira, és un graffiti més, perfecte.

— J.S.: I ens encanta.

— A.P.: Som molt fans de Led Zeppelin, molt.

—