Sílvia Pérez Cruz, sirena i capitana al Liceu

Barcelona"Les fàbriques de vinil van lentes", va dir Sílvia Pérez Cruz per explicar la singular naturalesa del concert de dimecres al Liceu. Efectivament, el disc Oral_Abisal (Sony), que fa temps que té enregistrat, es publicarà el 8 de maig. Per tant, tret dels temes Moreno, Capitana i Líquido que ha llançat com a avançament, el públic que omplia el teatre no coneixia bona part del repertori que va interpretar. Tot plegat afegia un grau d'expectació als espectadors, i segurament una mica de neguit a l'artista de Palafrugell.

Tanmateix, el resultat, combinació de misteri i determinació, va ser excel·lent, no només perquè així ho demostrin les diverses ovacions rebudes al llarg de dues hores, sinó per l'excel·lent desplegament vocal, musical i escènic (amb una vintena de músics a l'escenari) i per la tria de les cançons que acompanyen les noves, com ara dues del disc del 2025 amb Salvador Sobral, l'emocionant adaptació del poema de Miquel Martí i Pol Ben poca cosa tens i L'amour reprend ses droits; La chacarera de las piedras, de l'àlbum amb Juan Falú, i la versió d'Hymne à l'amour d'Édith Piaf, amb la qual va recordar que fa poques setmanes va actuar a l'Olympia de París, un lloc, va dir, on han tocat molts dels artistes que admira. En canvi, no hi va incloure cap cançó del monumental i exigent Toda la vida, un día (2023).

Disc de "dues textures" en català, castellà i portuguès que "va de transformació potser per anar al mateix lloc" i que inclou planys com Mar muerto, el material d'Oral_Abisal va rebre diversos tractaments musicals i escènics. Damunt un escenari cobert amb una tela negra, va començar integrada en un quartet amb Marta Roma (violoncel), Carlos Monfort (violí) i Bori Albero (contrabaix). La sintonia entre tots quatre és impressionant. De fet, podrien improvisar fins a l'infinit. En aquest primer bloc, a més d'una Ben poca cosa tens plena de girs emocionals i pessigades com els udols de la part final, va destacar En un rincón. Menys lluïda va ser Moreno, complaent com la música de fons d'una pel·lícula de Pedro Almodóvar. Tota sola amb la guitarra va regalar els dos grans primers moments de la nit: un Hymne à l'amour estratosfèric culminat amb fragments d'Enrique Morente - Leonard Cohen - Federico García Lorca, i l'estrena d'E triste viver sem seu amor, un recital de la Sílvia Pérez Cruz cantant, la que ha creat escola i domina afinació, atac i tempo com cap altra. No ho va dir, però semblava que estava reivindicant-se com a faraona vocal. "Formo part d'una cadena de veus de dones", va concedir modestament, i va citar Carme Canela com a referent primer i fonamental.

Retirada la tela negra, el blanc va il·luminar l'escenari. Del quartet es va passar a una formació de cambra, amb viola, trompes, flautes, piano i un cor de vuit veus femenines, entre les quals les d'Anna Ferrer, Eva Fernández, Rusó Sala i Lola Cruz, la filla de Sílvia Pérez Cruz. A la suite Mar de na Catalina, amb molta rellevància coral i atrevides sanefes harmòniques, va brollar el talent com a directora musical de l'autora de Vestida de nit. La percussió de La chacarera de las piedras, les tres trompes de Líquido i el coixí de corda i metalls de L'amour reprend ses droits van ser alguns detalls significatius del compromís amb què entoma la interpretació en directe, un compromís encara més lloable a Capitana, la cançó-homenatge a les dones, alhora "sirenes i capitanes" que actuen amb determinació i obren camí: fent de la veu un instrument sense límits, va desafiar la resta d'instruments, inclòs el piano de Lucía Fumero. Ho fa com si res, amb la mateixa naturalitat amb què somriu quan explica que El golpe bajo és una composició de fa temps que finalment s'ha decidit a publicar ara i la lletra de la qual "és tot ficció". Ficció o no, ningú voldria ser la diana dels retrets que etziba en la cançó.

En la part final, en què va recuperar Mechita, el Liceu remava a favor d'obra entregadíssim a l'energia i el talent que desprenia l'escenari. Va arribar el moment de Gallo rojo, gallo negro, la versió de Chicho Sánchez Ferlosio. La pot cantar sola, a cappella, amb la dignitat de l'heroi solitari, però, tenint una vintena de músics i cantants al costat, la va voler fer coral, reivindicant la força del cant col·lectiu. Tot i que previsible, l'ovació va ressonar especialment intensa, com l'aplaudiment de comiat després de Mañana. Sílvia Pérez Cruz, potser alliberada de l'exigència extrema de Toda la vida, un día, engega una nova etapa d'alegria i glòria com a sirena i capitana.