Una novel·la que vol trencar-te el cor

Barcelona“A les novel·les que a mi m’agraden hi surt gent que lluita per omplir la panxa o el cor”, diu Santiago Lorenzo, guionista, escriptor i director de cinema que va esperar fins als 46 anys per publicar la primera novel·la, Los millones (Blackie Books, 2010). La història, ambientada al Madrid del 1986, explicava els problemes d’un integrant del grup terrorista Grapo per cobrar el bitllet de loteria que li havia tocat: l’home no tenia DNI. Dos anys després, a Los huerfanitos -també publicada a Blackie Books-, tres germans s’havien d’empescar una obra de teatre a la sala ruïnosa que havien heretat del seu pare. Se n’havien de sortir en plena crisi econòmica: la novel·la estava ambientada al 2012.

A Las ganas (Blackie Books) Lorenzo envia els lectors a l’extraradi madrileny de finals dels 90. És al barri de Los Rosales on viu el Benito, un químic que pateix tres anys de sequera carnal des que la seva exnòvia -a qui es refereix com a E.T.- el va deixar. “El Benito fa tres anys que no té relacions -diu l’autor-. El seu problema fa gràcia als que l’envolten, però a ell no el diverteix gens ni mica. Aquesta novel·la no és cap comèdia, sinó que està escrita en una tessitura dramàtica”.

Un escriptor que para l’orella

En un primer moment, l’únic aliat que el Benito té a l’hora de buscar parella és la seva germana Teresa. Una mica més endavant, serà un dels seus companys de feina qui intentarà ajudar-lo a posar fil a a l’agulla. Cada dia el personatge principal de Santiago Lorenzo surt de casa (viu a l’antic i desmarxat xalet de la seva àvia morta), agafa el tren i se’n va fins a Valdemoro, on té una petita empresa química. Encara que hagi descobert el mocordo, un polímer que desactiva la degradació de la fibra, el Benito no aconsegueix vendre la patent a cap empresa. “Vaig escollir un químic perquè és una professió amb molt poca presència a la literatura o al cinema -diu Lorenzo-. Al principi, en comptes de pensar en l’epígraf de la llicència fiscal, m’interessava que el Benito tingués una empresa amb només quatre treballadors. En aquest sentit, les dimensions recordaven molt la productora que vaig tenir a la dècada dels 90”. Va ser des d’allà que Lorenzo va fer realitat Caracol, col, col -premi Goya al millor curtmetratge d’animació el 1995- i la pel·lícula Mamá es boba (1999).

“Una de les activitats que més m’apassionen és parar l’orella i escoltar els altres -admet quan se li demana per la força lingüística amb què defineix els personatges i per la gràcia dels diàlegs-. Jo seria un desastre si intentés explicar grans idees, si anés de pastor savi que et clava un rotllo inaguantable. Tinc la sort o la desgràcia que mai no m’han agradat els cotxes, els esports ni Nova York”. A Las ganas, i gràcies a una de les maniobres del company de feina, el Benito aconsegueix trobar una dona que encaixa perfectament amb ell... però llavors és ell qui no té ganes de passar dels petons. “És un personatge que no pot tenir una relació sexual fins que no vol”, acaba Lorenzo. Ho aconseguirà?