Cultura19/12/2014

Parlen els arquitectes silenciosos

José Antonio Martínez Lapeña i Elías Torres recullen 207 treballs en un llibre

Antoni Ribas Tur

BarcelonaEls arquitectes José Antonio Martínez Lapeña (Tarragona, 1941) i Elías Torres (Eivissa, 1944) formen un dels despatxos més destacats de l’Estat de les últimes dècades. Tot i que els seus treballs apareixen publicats habitualment en revistes especialitzades, l’última monografia de la seva obra es remunta a un número que els va dedicar el1993 la revista El Croquis. Cap dels dos són gaire amics de concedir entrevistes, de teoritzar i d’explicar les seves obres, així que José Antonio Martínez Lapeña y Elías Torres, la monografia exhaustiva que acaba de publicar l’editorial Lampreave, és un esdeveniment inesperat.

El llibre recull 207 obres i projectes datats entre el 1968 i el 2012, 92 dels quals estan àmpliament explicats amb dibuixos preparatoris, plànols i fotografies: hi ha des del disseny d’una catifa, els obstacles per als salts d’hípica dels Jocs Olímpics de Barcelona i la marquesina dels autobusos de la ciutat -anomenada Pal·li -, fins a grans intervencions com l’esplanada del Fòrum de les Cultures i la pèrgola fotovoltaica, la reforma de la Ronda del del Guinardó, l’hospital de Móra d’Ebre, les rampes d’accés al castell de Castelldefels i les escales mecàniques de La Granja, al nucli antic de Toledo.

Cargando
No hay anuncios

Pacífics, correctes i irreverents

És curiós, també, que aquests arquitectes publiquin un llibre amb un clar aire retrospectiu quan encara estan en actiu. Martínez Lapeña i Torres tenen entre mans una casa unifamiliar a la Savina (Formentera), el passeig fluvial a la ria de l’Odiel (Huelva), el campus Diagonal-Besòs de la UPC, la restauració de la Casa Vicens d’Antoni Gaudí i la culminació de la restauració de les muralles de Palma -amb la reforma del tram més pròxim a la porta de la Seu-, entre altres projectes. “El meu soci té les arrels a l’Aragó i Castella, i les meves són a l’illa d’Eivissa. Potser això ens ha permès veure tant la ciutat [Barcelona] com els nostres llocs d’origen amb una certa i saludable distància”, diu un text de Torres recollit al llibre.

Cargando
No hay anuncios

“L’idea de l’ alter ego defineix la nostra manera de treballar. Aportem dos tons diferents però complementaris a la nostra arquitectura, impregnant-la de visions diferents que a vegades canvien de bàndol -continua el text-. La nostra manera de treballar inclou salts, tombarelles, vols de kamikaze, nervis, esclats de riure, inquietud i, a vegades, irreverència, despreocupació, imprudència i, finalment, fugides cap al desconegut contrarestades amb prudència, correcció, naturalitat, protecció, estabilitat, pau i seguretat”, expliquen. Un altre text inclòs en la monografia, de l’arquitecte Miquel Usandizaga -amb qui han col·laborat més d’un cop-, dóna una altra versió de la relació dels dos socis: “Són realment molt diferents. [...] Sembla mentida tot el que poden arribar a fer dos homes pràcticament sols i tan mal avinguts”.

Ni estil ni un llenguatge propi

Cargando
No hay anuncios

“Els nostres edificis estan fets de fragments inconnexos, units a través del projecte en un ordre semblant al d’un mapa de carreteres. Només és durant la construcció que la idea s’ajusta i es completa, i la seva presència es revela en un lloc específic”, diu també el text de Torres. Els seus edificis sovint s’han dividit entre els que són més continguts i els més expressius, però l’actitud dels dos autors és similar tant en els uns com en els altres. Com si fessin el ronso, Martínez Lapeña i Torres arraconen tot allò que comporta cenyir-se massa a un estil i encotillar-se en un llenguatge propi, característic i reconeixedor, i, en canvi, parlen de la integració de l’obra en el lloc, dels requisits de l’encàrrec, de referències i cites d’altres arquitectes que poden ser un pretext per posar-se a treballar i també una picada d’ull als visitants.

Els habitatges de la Vila Olímpica evoquen els apartaments per a mariners de Josep Antoni Coderch a la Barceloneta; el projecte d’un Palau de Congressos damunt el mar entre les dues Torres Mapfre recorda l’Òpera de Sidney; l’Hotel Iberius, construït amb motiu de l’Exposició Universal de Saragossa, és d’un blau verdós com l’aigua de l’Ebre, que transcorre molt a prop; l’hospital de Móra d’Ebre, construït als anys vuitanta, està envoltat d’una muralla que sembla la d’una fortalesa, i les formes del centre de visitants que van construir a Kamitaira-Mura, al Japó, s’arrodoneixen per confondre’s en el paisatge que l’envolta. Potser les fotografies no acaben de fer justícia a cap d’ells. Mentre hi ha despatxos que venen la seva marca amb simulacions d’edificis que semblen sortir d’una pel·lícula de ciència-ficció, els edificis de Martínez Lapeña i Torres semblen concebuts com si haguessin estat sempre al mateix lloc i amb la intenció de millorar aquell indret donant-hi un caràcter nou.

Cargando
No hay anuncios

Martínez Lapeña i Torres són coneguts, també, pels encàrrecs delicats que han dut a terme al llarg de la seva trajectòria, sobretot en el camp de la restauració patrimonial. Van intervenir al Parc Güell, al monestir de Sant Pere de Rodes i al centre històric de Toledo -les escales mecàniques que hi van construir per salvar un desnivell de 36 metres van aixecar una gran oposició, que va desaparèixer quan els ciutadans van veure l’obra acabada-. La restauració de diferents trams de les muralles de Palma és una de les obres on han conjugat, des dels anys vuitanta fins ara, el respecte per l’arquitectura històrica i el desplegament dels seus recursos amb precisió i, a la vegada, amb volada poètica.