13/10/2016

Guillem Albà: “Jo penso en la gent que no va al teatre”

BarcelonaLa força de la televisió és tan aclaparadora que quan es van acabar els títols de crèdit de la gala Catalunya aixeca el teló que retransmetia TV3 va semblar que havia nascut un nou xòuman sota la capa del sol. El públic, les xarxes, els mitjans van celebrar l’energia desacomplexada, l’humor, la música i les cares noves que Guillem Albà va fer pujar a l’escenari del Liceu. Però el presentador d’aquella gala fa deu anys que va fundar companyia pròpia, ha estrenat cinc espectacles, n’ha dirigit un grapat més i ha fet centenars de bolos per tot el país. “La gent que em veia per la tele no tenia ni idea de qui era i és normal, no passa res. Només que si no ets conegut has de suar més per fer-los riure. Si ho ets, t’ho has de currar menys”, assegura, somrient. Ara potser ho comprovarà: la gala ja ha fet que vengui més bolos i més entrades. “Era un repte, però tampoc hi tenia gaire cosa a perdre”, reconeix.

Després de tanta mili, de tantes furgonetes carregades i descarregades, va aprofitar la mitja hora de glòria televisiva per escenificar una reivindicació que sempre ha defensat amb les seves obres: el teatre necessita nous públics, i ell està entestat a sortir-los a buscar. En el format que sigui. Des d’avui fins diumenge protagonitza Trau a la Biblioteca de Catalunya. Acaba d’estrenar Pluja a la Fira Mediterrània, un muntatge íntim amb la pianista Clara Peya. Continua de gira amb l’espectacle per a grans públics Marabunta, que ja ha fet 180 funcions. I a finals de mes s’incorpora al repartiment de Molt soroll per no res al Teatre Nacional.

Cargando
No hay anuncios

Seduir nous públics

“Fer gales de vint-i-un botons i queixar-nos de l’IVA no s’entén ”

Cargando
No hay anuncios

“Ser emergent i que em preguntin si sóc família del Toni Albà, crec que això no s’acabarà mai”, afirma aquest vilanoví. En realitat és fill d’uns altres artistes, els fundadors de l’Estaquirot Teatre, una companyia de titelles que té 43 anys d’història i amb qui comparteix espai d’assaig i vocació. Potser això li ha vacunat l’ego. “Els meus pares sempre han dit que no són artistes, són treballadors de l’espectacle. I m’han ensenyat a disfrutar-ho molt i no flipar-me gens”, diu.

Mai ha volgut heretar el fructífer llegat patern, sinó obrir-se camí com a clown i amb espectacles de creació pròpia. Dels Estaquirot i del seu mestre Jango Edwards sí que n’ha copiat la tradició de saludar els espectadors al final de la funció, esgotat i empetitit, un cop transformada aquella bèstia escènica altre cop en algú fràgil i proper. “És per donar les gràcies al públic per haver vingut. I per veure les cares de la gent, si de veritat els ha agradat. No entenc per què els actors s’amaguen. Són coses que s’han de trencar, perquè ens separen de la gent normal. Com fer gales anant de vint-i-un botons i sortir a queixar-nos de l’IVA cultural. La gent no ho entén. No som Hollywood”, opina.

Cargando
No hay anuncios

Defensar l’entreteniment

“No vull fer una anada d’olla sinó pensar que ho faig per a la gent”

Cargando
No hay anuncios

Potser pel fet de sorgir de la perifèria territorial i escènica -vist des de la capital estatal del teatre de text, s’entén-, Albà té menys miraments a l’hora de defensar què busca amb el seu teatre: “En primer lloc, que no sigui una anada d’olla, pensar que ho faig per a la gent. I amb això ja em podria discutir amb uns quants artistes -admet-. Perquè sempre estem dient que el teatre ha de servir per fer pensar i reflexionar... i així anem. Els espectacles més vistos la temporada passada van ser Els Morancos i Mamma Mia! Són entreteniment. Crec que, dins aquest àmbit, hi ha moltes altres coses que podem oferir”.

La seva obsessió és que la majoria de gent vagi al teatre, i que els seus espectacles arribin al màxim d’edats i de cultures possibles. “Jo penso més en la gent que no va al teatre, perquè els que van al teatre són molt pocs. Estic encantat de fer espectacles perquè la gent perdi la por. Un sabater fa sabates perquè siguin còmodes, i després potser fa l’artista amb els colors, però no pot ser que a la sabata només hi càpiguen tres dits”.

Cargando
No hay anuncios

Xòuman i poètic

“Vull fer coses en què em pugui equivocar”

Cargando
No hay anuncios

Albà creu que només té sentit actuar pensant en els altres -“Al públic no li importa el teu procés creatiu, si has après o si has patit”, diu-, però això no vol dir que no aboqui interessos personals i un segell estètic a cada peça, de l’humor pallasso de Sketchofrenia a la màscara poètica de Trau o l’energia de xòuman de Marabunta. “Són ganes de canviar, de provar. Ara un Marabunta 2 hauria tingut molts bolos, però volia investigar, fer coses en què em pugui equivocar, i fa temps que volia treballar amb la Clara Peya”, afirma. A l’últim espectacle, Pluja, surten de la seva zona de confort i uneixen els seus dos mons a través de la música, les titelles, el gest, el text, el teatre visual... “Per parlar de sentir-se vulnerables, que és un tema que ens toca molt”.

És probable que Catalunya aixeca el teló ajudi ara a la difusió de Pluja. “Tot suma. Com treballar amb Love of Lesbian o Txarango, tot et porta a nous públics. Et posa en un nivell de risc que no dorms a les nits, però et fa sentir viu”, diu. El pròxim repte? “Si sortís alguna cosa de tele, molaria. Volem intentar-ho. La gala va ser com fer un programa pilot en directe”.