‘La plaga’: crònica d’un aprenentatge cinematogràfic

BarcelonaEl cinema no entrava en els plans de Pau Subirós (Barcelona, 1979), que de petit volia ser pilot d’avions o bomber. Productor? Mai de la vida. El productor era “aquella persona en perpetu estat d’ansietat” a qui tothom buscava en un rodatge quan es produïa un problema. No feia per a ell. Però per aquelles coses de la vida -i de l’amor-, gairebé a contracor, Subirós s’acabaria convertint en el productor d’una de les pel·lícules clau del cinema català recent, La plaga. I com qui no vol la cosa, dedicant-se a voltar pel món explicant com havia produït el film. Ara fins i tot n’ha escrit un llibre.

A El productor accidental (Anagrama), Subirós recupera les reflexions que va escriure al llarg del complicat procés d’aixecar La plaga, unes notes que tenien molt de teràpia per a debutant, ja que era la seva primera pel·lícula. “Quan les vaig escriure no pensava que s’acabarien convertint en un llibre -admet-. Com que desconeixia l’univers de la producció, cada dia era un descobriment continu que em feia pensar. La idea, en realitat, no era parlar sobre la producció, sinó fer les meves reflexions personals”.

Problema de parella

Subirós no amaga al llibre les seves pors i inseguretats. La preocupació per la falta d’experiència. Com gestionar el fet que ell i la directora, Neus Ballús, fossin parella sentimental. Aquest punt el va resoldre ràpidament Jordi Balló, el director del famós màster de documental de creació de la Pompeu Fabra, que en una reunió inicial del projecte va abordar -per sorpresa- el “problema de parella” de Ballús i Subirós. “Balló ho veia com una cosa positiva. En el món de l’art i en el cinema hi ha moltes parelles. Són projectes llargs, amb molt desgast. És necessari un cert nivell de confiança. Les relacions personals sòlides són importants per mantenir-los”, diu.

El productor accidental ocupa un espai poc freqüentat en la literatura sobre cinema: el making-of literari en primera persona. “El gruix de publicacions que existeixen són llibres de crítica o escrits sobre directors o actors -apunta Subirós-. Alguns autors parlen sobre la seva obra, però només del vessant artístic, sense referències a la part organitzativa. I els pocs llibres escrits per productors semblen manuals pràctics”. Com a bon exemple de la nova fornada de productors, Subirós aporta una mirada a mig camí entre la creació artística i la gestió. El llibre inclou reunions amb agents de vendes i jornades de pitchings -presentacions del projecte- però també reflexions sobre l’etern conflicte entre documental i ficció i el repte que implica un rodatge amb actors no professionals. I sempre des de la mirada sorpresa, lúcida i divertida d’un nouvingut que intenta treure l’entrellat d’un món tan boig com el del cinema.

Fugint de l’anecdotari

Qui d’ El productor accidental n’esperi marro i tafaneries en sortirà decebut. Subirós fuig del gènere de l’anecdotari, l’altre gran clàssic de la literatura sobre cinema. Recrea moments impagables -la directora netejant un pis ple de brutícia l’endemà d’acabar el rodatge- però en general intenta “parlar de coses que transcendeixen l’anècdota de la pel·lícula”. Tant és així que el llibre no ofereix gaire més informació sobre els personatges del film que la que apareix en pantalla. I en la primera versió gairebé no tocava el rodatge. “Va ser inconscient -explica-. Als col·loquis tothom vol saber coses del rodatge i els personatges, així que se t’acumulen les ganes de parlar d’altres coses interessants del projecte”. Coses, admet Subirós, que “li han passat a molta gent abans i que li passaran a molta gent en el futur. Però potser ningú les havia posat encara per escrit amb la seva claredat i sentit de l’humor. Ell i Ballús treballen ja en el seu nou projecte, sobre el turisme al Senegal. “És més ambiciós i es preveu una etapa de finançament més llarga i costosa”, diu. El productor accidental s’ha fet reincident.