Els quaderns més grisos de Josep Pla

Girona“Ho he dit algunes vegades: la meva obra no és peremptòriament més que una addició de fulls d’un diari íntim vastíssim -unes reminiscències, unes reminiscències de la cendra de la vida”. És una frase de Josep Pla al prefaci de La vida amarga, però potser també podria servir per presentar La vida lenta, el volum que l’editorial Destino publicarà al novembre, simultàniament en català i en castellà, amb el subtítol Notes per a tres dietaris (1956, 1957, 1964). Són textos fins ara inèdits, a mig camí entre unes notes personals o d’agenda i un dietari literari, en què l’escriptor retrata la seva vida quotidiana i, també, la misèria moral de la dictadura franquista.

Els dietaris van ser escrits a mà en unes llibretes cedides pels familiars de l’autor perquè siguin publicats. Mostren Pla en hores baixes, amarat d’una tristesa derivada de l’aparatós contrast entre la seva vida anterior -cosmopolita i viatgera, pròpia d’un corresponsal a les ciutats europees més importants- i les limitacions pròpies d’un règim autoritari. “Patia restriccions elèctriques, la censura li tocava els articles, no li donaven permisos per sortir a l’estranger... No és estrany que estigués desmoralitzat i que, a les seves notes, oferís un cert retrat moral de la dictadura franquista”, assenyala Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona.

Ho apuntava tot

“Aquests textos no tenen ambició ni intenció literària, però sí interès literari”, subratlla Pla, que també ha tingut cura d’editar-los i n’ha escrit el pròleg. “Ens aproximen a la vida diària de l’escriptor entre finals dels 50 i principis dels 60. Hi veiem un Pla quotidià. Ho apunta tot: el que fa, les persones amb qui es troba, les lectures (Montaigne i Stendhal, per exemple), l’estat d’ànim... Hi apareix un Pla bastant desanimat”, apunta el director de la càtedra dedicada al prosista més rellevant de la literatura catalana contemporània. Estava insatisfet amb els seus llibres i articles, no veia gens clar el seu futur literari. Desmoralitzat pel fet de no poder dedicar-se tant com voldria a la literatura, arriba a parlar de la impossibilitat d’escriure. “Escriu tant que arriba a escriure que no pot escriure”, comenta Xavier Pla. Les contradiccions no s’acaben aquí. Quan està envoltat de gent, parla de les ganes i la necessitat d’estar sol, de recloure’s i aïllar-se; quan està sol, aflora el desig de relacionar-se, de sortir i viatjar. Sent que té una vida monòtona i, en certa manera, és veritat, perquè sempre fa el mateix: es mou molt, surt a sopar, beu molt d’alcohol, participa en tertúlies i converses... “El que més li agrada, però, és llegir i escriure. Això li dóna molt de plaer, és quan es relaxa i es deixa anar”, destaca Xavier Pla.

De tota manera, adverteix, “els lectors que vulguin conèixer l’obra de Pla no haurien de començar per aquests dietaris”, que poden considerar-se l’embrió d’altres textos amb volada literària i poden incloure’s en la mateixa sèrie que Notes per a un dietari -escrites els anys 1965, 1966, 1967 i 1968 i publicades poc abans de la mort de l’autor el 1981-, Notes per a Sílvia i Notes del capvesprol.

L’escriptura, taula de salvació

El títol La vida lenta reflecteix amb precisió l’estat d’ànim de l’autor durant aquell període gris en ple franquisme. “Amb un estil telegràfic i punyent, sovint repetitiu, deixa un testimoni colpidor d’una realitat marcada per la dictadura. Però sobretot retrata perfectament l’immobilisme de l’època i els dubtes i les incerteses que l’assalten respecte a la seva obra”, observa Xavier Pla. En aquestes pàgines, que d’aquí tres mesos estaran a l’abast del gran públic, també s’evidencia que Josep Pla veia l’escriptura com una taula de salvació.