Ray Bradbury sempre va exercir la nostàlgia pel passat, subratllant més la ficció que la ciència, en una recerca insaciable del que estava perdut. Fins i tot quan els seus contes ens portaven a l'espai, l'odissea era interior: és el cas de The long rain , en què uns astronautes embogien en un planeta de pluja perpètua, o de la malenconiosa Les cròniques marcianes , que exemplifica la seva obsessió per Mart, tan bàsic en la seva obra com els viatges en el temps o els dinosaures, els temes principals d'A sound of thunder , que va definir l'anomenat efecte papallona.
El seu mètode poc científic el va apartar del camí dels historiadors del futur, i el va deixar sol en la recerca de paradisos perduts o horrors pretèrits. Com els llibres de Fahrenheit 451 , l'obra de Bradbury es perd en la foguera de les vanitats de la nostra època, i es refugia en les planes imaginàries del seu enyorat planeta vermell o en les boires juràssiques, ara ja per sempre.