BarcelonaEren companys de batalles antigues, subalterns del rock, i des de fa un parell d’anys comparteixen el grup Santos, un projecte que gestionen com una fraternitat. Són Jordi Calatayud, Roger Marín, Andreu Cunill, Àlex Vivero, Santos Berrocal i Florenci Fluren Ferrer, i avui presenten el disc El sueño del mamut (Blind Records, 2015) a la sala Music Hall de Barcelona. Tot va començar amb Homenaje (2013), un treball “impulsiu”, segons recorda Ferrer, 50% de l’equip de producció, que completa Berrocal i que està darrere de discos de Joan Dausà, Sidonie i Love of Lesbian i que també ha participat en tasques de mescla en el nou treball de Sopa de Cabra.
D’aquell ímpetu inicial, gairebé un projecte sense més pretensió que tocar plegats, els Santos han passat a “una elaboració més elaborada” sota la producció de Ricky Falkner i amb col·laboracions de Quique González, Beth, Pere Jou (Quart Primera) i Martí Perarnau (Mucho). “Hem fet un salt qualitatiu i la intenció és que el grup tingui recorregut, que tingui un reconeixement”, diu Ferrer. Mantenen, això sí, una naturalesa que recorda la manera de fer de Richard Hawley o My Morning Jacket, rock sòlid per “explicar històries des d’una perspectiva més adulta”. “Rock d’homes amb síndrome de Peter Pan”, fa broma Ferrer. Són històries que transiten entre la llum de les lletres de Calatayud i la foscor de les de Cunill, i que s’expressen amb un rock que els emparenta amb bandes com Egon Soda, Mi Capitán o Mucho.