BarcelonaAnnie Clark, nom real de St. Vincent, es mou com un autòmat fins i tot quan s’acosta al lateral de l’escenari perquè un tècnic li col·loqui una guitarra al coll. De vegades sembla una actriu de kabuki, de vegades una nina de porcellana que s’ha escapat de la seva capsa de música, però quan ataca les cordes, es converteix en una guitar hero ferotge, amb un estil que fa saltar pels aires els clixés associats a l’instrument per culpa del rock més ranci, fàl·lic i autoindulgent.
La d’Oklahoma -novaiorquesa d’adopció- no només recupera la feminitat de l’instrument, sinó que el reivindica com una eina amb la qual encara és possible innovar. Els sons que n’extreu, de sintetitzador fortament saturat, contrasten amb les melodies pop de les seves cançons: clàssiques en el fons i modernes en la forma.
Reviure l’enamorament
Tot això no era cap sorpresa per als assistents. Clark ja havia enamorat el públic català amb les cançons del seu magnífic quart disc en solitari St. Vincent (2014) a l’últim Primavera Sound -el 2013 havia visitat L’Auditori amb David Byrne- i tothom coneixia els trucs i les coreografies d’una posada en escena molt personal. Sense el factor sorpresa, doncs, del que es tractava dimarts era de reviure l’experiència. Durant una hora i mitja, els seguidors de St. Vincent es van reafirmar en la idea que eren davant d’una artista molt especial, que no només combina rock, pop i electrònica d’una manera nova i tremendament personal, sinó que posseeix un rar carisma i un peculiar domini de l’escena. A més, els que no n’havien sentit a parlar van poder descobrir la jove Núria Graham, que va fer de telonera.