Joan Yago: “En el meu cas, el mite de l’actor frustrat és 100% cert”

REW

<<

El dramaturg i director Joan Yago té un grup de WhatsApp amb els amics de sempre. Quan els col·legues queden per veure’s el rosega la nostàlgia, i alhora se sent com un espia en la distància. Els amics són a Palma, la ciutat on Yago va passar la major part de la infantesa i l’adolescència. I ell és a Barcelona, on va venir per estudiar quan tenia 18 anys, i ja no se n’ha mogut. “Barcelona té coses que considero terribles, però encara són més les que considero fantàstiques”, admet. “Però un dia vaig llegir que un és del lloc on va començar a anar sol pel carrer, on va començar a orientar-se sense un pare, una mare o algú que el portés agafat de la mà, i aquesta és l’única cosa que em fa pensar que soc de Palma”.

“El meu primer contacte amb el teatre va ser una paròdia del programa ¡Sorpresa, sorpresa! a classe de català de tercer o quart de primària”. A escola feia colla amb un grup de fanàtics del Sense títol d’Andreu Buenafuente i es passaven l’hora del pati imitant-lo. Quan va dir a casa que volia ser actor li van donar suport. Ja bufaven vents de crisi: “Els meus pares començaven a veure que estudiar art dramàtic era tan absurd com estudiar qualsevol altra carrera”. A Barcelona va descobrir que el teatre és molt més que la interpretació, i també que no servia per fer d’actor. “En el meu cas, el mite de l’actor frustrat és 100% cert”. Per tant, es va matricular a l’Institut del Teatre, però en l’especialitat de dramatúrgia i direcció. I allà va néixer La Calòrica, cridada a fer història en el món de l’escena independent.

PLAY

>

“La Calòrica és el projecte més llarg i possiblement el més intens de tots aquells en què m’he allistat en la meva vida”, diu. La van crear “una mica per accident” amb companys de l’Institut, i al juny farà vuit anys. Amb La Calòrica han inventat llenguatge i han trencat motlles: han tingut èxit amb cada obra. I han arrasat amb el que fins ara és el seu últim espectacle, Fairfly (del 17 de maig al 17 de juny a La Villarroel), estrenat el febrer de l’any passat al Tantarantana dins del programa de suport a les companyies independents El Cicló, en gira des d’aleshores i guardonada amb un premi Butaca.

Però l’èxit també amaga frustració. És cert que entre els bolos i la gestió no els queda temps per posar en marxa nous projectes, però van veient que, quan arribi l’hora, no els serà fàcil produir-los. “Ens hem reunit amb molts teatres, entre ells el Lliure i el TNC. Ens han rebut i ens han atès molt bé, però el que ens diuen és que els agrada molt la idea i que en tot cas tornem quan l’hàgim produït”. Això vol dir que no hi ha aposta, no hi ha risc, que no hi ha una voluntat donar suport a la companyia des de baix. I això els condemna a seguir al circuit alternatiu, fent de tap dels que venen al darrere, una posició incòmoda per a una generació no tan lluny dels 40 que paradoxalment porta 20 anys maleint que la generació anterior, els que ara en tenen 50, no els deixi avançar i conquerir nous espais. “Els teatres públics haurien de ser espais de prova”, diu Yago. “Si tots ens comportéssim sempre amb cautela, no faríem res”.

FF

>>

Yago va estar un any allunyat de La Calòrica per dedicar-se als seus propis projectes i va ser molt infeliç. Per això sap que el seu futur estarà lligat a la companyia malgrat no tenir ni idea de “què serà la companyia d’aquí 5 anys”. El seu destí és anar sempre junts, però amb llibertat per fer camí en solitari. Ell es prodiga en projectes propis i encàrrecs. Actualment té en cartell l’adaptació d’ El fantasma de Canterville, ha fet la dramatúrgia dels Sis personatges, una obra amb usuaris de la Fundació Arrels a partir de testimonis reals que s’estrenarà el 30 de maig al Lliure, i treballa en un projecte europeu de teatre immersiu.

Diu, molt convençut: “Dec tenir alguna patologia relacionada amb el treball”. Abans pensava que era la seva incapacitat de rebutjar encàrrecs, però a poc a poc n’ha après una mica: “A vegades s’ha de dir que no”. Ara sap que el que no controla és la intensitat de la seva dedicació, i s’hi entrega a fons tant si es tracta de muntar una obra amb els seus alumnes amateurs com d’estrenar en un gran teatre. Però ha après a diversificar. Ell, que durant anys no va tenir tele, actualment viu fascinat pel món audiovisual. “Soc un consumidor ionqui de sèries de televisió”, diu. I no només un consumidor. Ha triomfat a Mallorca amb el guió d’una sèrie per a IB3, Mai neva a ciutat, i n’està escrivint la segona temporada. “La ficció audiovisual s’ha convertit per a mi en un espai de felicitat molt gran”. Ara només vol saber trobar la manera de poder-s’hi dedicar tant com pugui, en harmoniosa convivència amb la seva dimensió de dramaturg.u