"Quan estem en grup som més sincers i molt més lliures que a les xarxes"

Barcelona"M'angoixa molt perdre els amics. M'agraden les converses profundes amb la mare. Em preocupa no aconseguir el que tothom espera de mi. Necessito una abraçada. Necessito estar més a prop de la meva família. Et fas gran quan sents nostàlgia. Et fas gran quan mires els preus dels supermercats". Aquestes són tan sols algunes de les reflexions que es poden escoltar una instal·lació sonora de l'exposició Tenim disset anys, un retrat col·lectiu, que es pot veure fins al 17 de maig al CCCB. La seva singularitat és que qui pren la paraula són joves de 17 anys i el que mostren és molt íntim: allò que pensen, el que els importa i el que els preocupa sense la pressió de les xarxes ni els prejudicis de la mirada adulta.

Qui visiti l'exposició podrà escoltar-los, veure'ls des de la mirada dels companys que els han fotografiat de molt a prop, observar com es mouen, com ballen (i ballar amb ells) i, fins i tot, entrar a les seves habitacions o anar als llocs on els agrada escapar-se. No podrà, en canvi, conèixer la seva ideologia. "No és un projecte pensat per separar-nos ni dividir-nos. Analitzem sentiments i conceptes, i volíem deixar de banda les etiquetes polítiques", afirma Axel Vicente, de l'Institut Bellvitge, que ha participat en el projecte. Així i tot, Vicente defensa que la cultura és una gran eina per combatre la ignorància: "És molt important estudiar política, economia, com funcionen les coses. Hi ha molta gent que no en té ni idea".

"Vaig començar a treballar en aquest projecte el 2024. Cadascú viu els 17 anys d'una manera diferent, però gràcies a aquesta experiència hem pogut connectar amb els companys i companyes. Conèixer-nos. Amb les xarxes mostrem una part més superficial, el que volem aparentar per poder encaixar. Amb l'exposició hem pogut mostrar la part més real, no el que vol veure la gent", explica la Paula Quimbayo de l'Institut Doctor Puigvert. "Quan he agafat la càmera m'he oblidat el mòbil", afegeix Quimbayo.

Johan van der Keuken, la inspiració

La mostra està comissariada per l'associació cultural A Bao A Qu (Núria Aidelman, Laia Colell, Ana Fabra, Agnès Sebastià), impulsors del projecte educatiu Cinema en Curs, i la investigadora i comissària Érika Goyarrola. Hi han participat més de tres-cents joves de Catalunya, Lituània i Romania, que han estat acompanyats per fotògrafs, artistes plàstics, cineastes i dramaturgs. El projecte s'inspira en el llibre Wij zijn 17/ Tenim 17 anys, del fotògraf i cineasta neerlandès Johan van der Keuken (1938–2001). De fet, les trenta fotografies que el cineasta va fer el 1955, quan justament tenia 17 anys, es poden veure per primera vegada a Barcelona. Els retrats en blanc i negre, mostren els joves neerlandesos de manera directa i íntima, sense escenografia artificial. És una mirada molt personal i introspectiva que, malgrat la distància de més de 50 anys, connecta amb els retrats dels joves d'avui.

En el seu moment, Johan van der Keuken va fer una acció molt revolucionària, i tota la seva carrera posterior va girar entorn del cinema com a forma de pensament. El fet que un noi de 17 anys publiqués un llibre de fotografies de joves que, aparentment, no feien res –no reien, no saltaven, no construïen edificis ni guanyaven curses– va indignar els seus contemporanis. A partir d'aleshores, el cineasta neerlandès va fer servir la càmera per observar amb calma el món i mostrar la seva mirada. Al llarg dels mesos de març i abril, la Filmoteca, coincidint amb l'exposició, programarà més de trenta films de Van der Keuken.

"És més important que mai tenir una mirada crítica", assegura la directora del CCCB, Judit Carrera. "Hem volgut donar veu, protagonisme i espai als més joves i demostrar que tenen una mirada compromesa", afegeix. L'exposició també vol defugir els estereotips. "Els joves de 14 a 24 anys són els principals consumidors de cultura. Els museus són un espai a conquerir i ells no només n'han de ser consumidors sinó també productors, perquè no són els artistes de demà sinó també els d'avui", defensa Susana Arias, cap de mediació del CCCB.

"No és una visió idealitzada, ni mostra la imatge d'un institut americà", diu Vicente. "Diuen que els 17 anys és una edat de rebel·lió i que després ens convertim en persones profitoses per a la societat. Segur que evolucionem, però no potser de la manera que s'espera. No ens agrada que ens emmarquin", afegeix. "Estem en una etapa d'experimentació sobre què volem ser, què ens agrada, però algú ho té clar en algun moment de la seva vida? –es pregunta Quimbayo–. Aquest projecte m'ha ajudat a conèixer-me millor. En el fons no puc deixar de ser jo i m'he acabat estimant perquè ningú viurà la meva vida per mi". El fet de treballar en grup, de mirar-se de tan a prop, ha estat una experiència molt positiva, segons els joves de l'exposició. "En qualsevol edat, ningú vol estar sol, però per a nosaltres és molt important el grup. En grup som més sincers i més lliures que a les xarxes", afirma Vicente.